Dimecres 16 de novembre tindrà lloc una reunió extraordinària del Claustre Universitari, convocada a petició de 80 dels seus membres, que el proppassat 14 d’octubre la van demanar per tractar les mesures econòmiques dutes a terme en l’any 2011 i el pla de viabilitat econòmica que la UPC ha de presentar a la Generalitat de Catalunya. Entre les persones signants, que representen el 32% dels membres del Claustre Universitari (descomptat el Consell de Direcció), es troben directors de centres docents, directors de departaments, representants dels diversos sectors del PDI del PAS i estudiantils.
Aquest és el text de la sol·licitud presentada:
Petició de convocatòria d’una reunió extraordinària del Claustre Universitari de la UPC per tractar les mesures dutes a terme en l’any 2011 i el pla de viabilitat econòmica que la UPC presentarà a la Generalitat de Catalunya
Els pressupostos de la Generalitat de Catalunya per a l’any 2011 estableixen una disminució del 22% del finançament ordinari de la Universitat Politècnica de Catalunya. Simultàniament, es troba pràcticament paralitzat el Pla Plurianual d’Inversions. Així mateix, s’ha anunciat una reducció del 5%, en termes nominals i en relació amb 2011, dels pressupostos de la Generalitat corresponents a l’exercici 2012.
En aquest context, el Consell de Govern de la nostra universitat va aprovar el proppassat mes de juliol una modificació del pressupost per a l’any 2011 que, entre d’altres, comporta:
En paral·lel amb aquesta retallada, després que l’any passat augmentés la taxa per matriculació (“gestió d’expedient acadèmic”) un 12% i el preu de la tutoria del doctorat un 280%, el govern de la Generalitat ha aprovat, per al curs 2011-12, un augment dels preus dels estudis universitaris de grau i de doctorat del 7,6% i, en el cas dels màsters, ha autoritzat un gran nombre de màsters universitaris -és a dir oficials- a preus especials. Així, després de més d’una dècada d’augments anuals superiors a l’IPC, el preu d’un curs d’un grau oficial és, en euros corrents, entre un 60% i un 70% més car que el d’un curs de llicenciatura o enginyeria fa deu anys (en euros constants, entre un 16% i un 25% més car), i un curs d’un màster oficial és entre un 30% i un 400% més car que un curs de grau, depenent de l’àmbit.
Per la seva banda, el 2009 la nostra universitat va augmentar la taxa pròpia de matrícula en concepte de “preus per serveis específics” un 419,5%, i enguany l’ha tornada a pujar un 75%, de manera que en tres anys ha passat de 6,30€ a 70€ per persona i any.
Això no és tot: es preveu que el mes de novembre la nostra universitat aprovarà i presentarà a la Generalitat de Catalunya un pla d’austeritat ulterior per als anys 2012-2014 en el qual es previsible que es consideri un escenari amb noves retallades dels ingressos públics i de les despeses, acompanyades de nous augments dels preus dels estudis.
En aquest context, el dèficit previst per la nostra universitat l’any 2011 és superior als 20 milions d’euros, la qual cosa situarà el dèficit acumulat per sobre dels 100 milions d’euros i augmentarà significativament les tensions de la tresoreria.
Malgrat aquesta situació, i la gravetat de les mesures que ja han estat preses, fins ara no s’ha dut a terme un debat que hagi involucrat no ja el conjunt de la nostra comunitat universitària, sinó ni tan sols el Claustre Universitari. Considerem que no és convenient seguir procedint de la mateixa manera: un pla de la magnitud que s’està plantejant requereix un debat ampli i que la seva elaboració sigui prou participativa, per tal que el pla i les actuacions que se’n derivin siguin les millors possibles i es pugui comptar amb la seva assumpció per part de la comunitat universitària.
És per això que, d’acord amb l’article 9 del Reglament del Claustre Universitari,
DEMANEM:
El proper 28 de novembre podria tenir lloc, si el rectorat no rectifica, la reunió del Claustre Universitari per modificar els Estatuts de la nostra universitat. Prescindint de l’opinió que cadascú tingui del Projecte d’Estatuts que se’ns presenta, és molt estesa la creença que aquest és un moment totalment inoportú per a dur a terme aquesta reforma.
D’una banda, perquè la nostra universitat s’enfronta a un dels moments més difícils de la seva història, amb una retallada del 20% del seu finançament ordinari, que podria ser encara superior en anys venidors, i la paràlisi de les inversions. Aquesta situació comportarà -i, de fet, ja està comportant- dificultats molt serioses de tresoreria i compromet el futur de la UPC. La seva solució és ara la tasca prioritària i requereix la concentració dels esforços per part de tota la comunitat universitària , i tothom.
D’una altra banda, perquè -per primer cop en la història de la nostra universitat- la reforma estatutària que es proposa no compta amb el mínim consens que una norma bàsica necessita per ser útil i duradora.
En aquest context, la decisió de dedicar les nostres energies primer a debatre en un Claustre una reforma estatutària no consensuada, i després a implementar-la a cada unitat resulta com a mínim desencertada. Per la fractura que comportaria la manca de consens i perquè l’aprovació del projecte d’Estatuts ens obligaria a dedicar els nostres esforços a refer tots els reglaments dels centres docents, departaments i instituts universitaris de recerca en un moment totalment inadequat, en què hauríem de fer pinya i concentrar-nos en la difícil tasca d’afrontar les retallades.
Tot indica que estem assistint a un procés centralitzador a la nostra universitat. Vegem-ne alguns elements.
Així, doncs, amb l’argument de la viabilitat econòmica o aprofitant la reforma estatutària, tot indica que estem assistint a un procés de centralització no explicitat.
Cal destacar, a més, que la intenció centralitzadora no constava en el programa electoral de la primera elecció del rector el 2006, ni tampoc en el moment de la seva reelecció el 2010.
És especialment preocupant que, abans de dur a terme aquestes iniciatives, no s’hagi dut a terme una anàlisi del funcionament descentralitzat actual, que permetria justificar la centralització si es detectés un mal funcionament que calgués corregir.
De fet, ni tan sols no està clar que la centralització de determinats serveis comporti més eficiència o estalvi (constateu, per exemple, el notable creixement de plantilla que va comportar la creació de la UTG de Castelldefels).
El passat dia 26 de novembre, UpiC va organitzar una taula rodona amb el títol Present i futur de la universitat com a servei públic, en què van intervenir Jorge Calero, economista de l’educació i professor de la Universitat de Barcelona, Julio Carabaña, sociòleg de l’educació i professor de la Universidad Complutense de Madrid, Albert Recio, fundador de la Asociación de Economistas Críticos i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i Joan Tugores, economista, professor i exrector de la Universitat de Barcelona.
Aquest és un resum dels temes tractats:
Evolució de la universitat espanyola a les darreres dècades
La universitat en aquestes darreres dècades ha progressat molt:
(J. Carabaña)
En el context de prosperitat econòmica que ha caracteritzat la segona meitat del segle XX, s’han produït dos esdeveniments crucials: la incorporació de la dona al treball i la participació social i l’extensió de l’accés a l’estudi i, en particular, a la universitat. (J. Tugores)
En tot cas, existeix una tensió en el si de la universitat entre la funció docent i la funció de recerca. Globalment, les dues funcions estan indissolublement lligades, però al nivell individual de cada professor, les dues funcions poden no tenir res a veure. Aquesta és una qüestió que no s’està abordant. És possible que sigui convenient segregar les dues funcions, si més no, a la major part d’universitats. (J. Carabaña)
El paper de la universitat com a servei públic
Perquè la universitat és un servei públic i convé que ho segueixi sent?
(J. Calero, J. Tugores)
Tanmateix, cal matisar aquesta millora: Espanya és un país on es donen grans desigualtats socials. Aquesta situació està molt vinculada amb la manca de formació professional qualificada, la qual cosa comporta una polarització entre les persones amb estudis universitaris i les que no en tenen. En aquest sentit, doncs, la universitat a Espanya té més una funció elitista que de servei públic. (A. Recio)
Els perills del model cap al que estem caminant
Mercantilització o parasitisme
El canvi que s’està produint, això que anomenem mercantilització, es caracteritza per un gran parasitisme del sistema públic per part del mercat. La privatització, en realitat, consisteix a posar la universitat pública al servei del mercat. És el mateix fenomen que passa amb les grans empreses espanyoles: tret de les empreses públiques privatitzades (Telefònica, n’és un exemple prototípic), les grans empreses (ACS, etc.) parasiten l’administració: netegen els carrers de les nostres ciutats, construeixen carreteres, gestionen aeroports, etc. (A. Recio)
Recerca i interessos privats
Tanmateix, en el cas de la recerca, la convivència d’una orientació de servei públic amb una de servei privat és més raonable (J. Carabaña).
La recerca també hauria de ser pública: perquè això permet fer recerca sense el biaix dels interessos comercials i perquè amb diners públics no s’haurien de generar patents privades. (A. Recio)
Competència
Hi ha diverses fonts de descontentament (comparació amb les universitats d’elit, rankings, etc.), que estan empenyent-nos cap a una solució competitiva. La competència s’està venent com la resposta neoliberal per a tot, i també per a la universitat. En lloc de plantejar l’ensenyament com un servei públic, es planteja una orientació final mercantilitzadora dels estudiants, de l’avaluació de la universitat, etc. (J. Carabaña)
Recerca i competència
La cultura dominant a la universitat és la d’elit competitiva per als recursos i el prestigi personal. Això no és bo per a la recerca. La recerca hauria de ser una tasca col·laborativa i no competitiva. Cal construir una cultura més col·lectiva i social entre el professorat universitari. (A. Recio)
Avaluació i cultura universitària
En aquest sentit, és molt negativa la cultura avaluadora que s’està imposant, on l’avaluació no la fan els experts en la matèria de què es tracti, i per això es fa mitjançant paràmetres, i de forma fragmentada. Aquesta forma d’avaluació està pervertint els fonaments morals de l’exercici de la professió. Els incentius estan substituint els sentiments morals, sense els quals l’avaluació per iguals no funciona. Avaluar per indicadors que, a més, no són els adequats (ningú no avalua l’actuació docent d’un professor anant a escoltar les seves classes, sinó per indicis i prestacions concretes que poden ser erronis), genera corrupció i porta a la perversió dels objectius. (J. Carabaña)
Elitisme
La universitat pública segueix sent necessària avui, quan assistim a la “rebel·lió de les elits” contra el seu procés democratitzador. Aquesta rebel·lió està orientant tots els processos socials cap a un model en el qual les decisions estan en mans d’unes elits globals i es pretén que a cada país hi hagi un grup de simples gestors sense capacitat per a pensar ni dur a terme un model diferent. En particular, també la universitat es vol orientar en aquesta direcció. Però, al contrari, cal que la universitat segueixi formant els professionals que donen vida al teixit econòmic real (que no és el de les grans corporacions), capaços de prendre decisions, de generar noves idees, etc. (J. Tugores)
Excel·lència versus qualitat
La persecució de l’excel·lència com objectiu és conceptualment elitista i comporta la fragmentació del sistema. En aquest sentit, l’excel·lència no té per objectiu la millora de la qualitat. (J. Tugores)
Fragmentació
Estem davant un perill de fragmentació, a causa de les contradiccions entre dos objectius diferents: l’excel·lència i la universalitat. De fet, aquesta polarització ja s’està manifestant, si més no en perfils i situacions molt diferents entre el professorat, universitats de primera i de segona, estratificació de l’estudiantat que estudia una carrera o una altra en funció del seu origen social,… Amb les retallades, aquesta polarització pot augmentar, a causa de l’augment del copagament i també pel retorn de la massificació a les aules. (J. Calero)
Cal mantenir el paper de servei públic
No ens podem permetre la deriva mercantilista de la universitat pública perquè:
(J. Calero)
Des de l’escola bressol fins a la universitat…
En opinión del líder de la CEOE, la clave está en crear una asignatura que enseñe “desde la guardería a la universidad” y “desde la cuna a la tumba” a ser empresario.
La CEOE pide enseñar en la guardería a ser empresario. Público, 30/09/2011.
Universitats privades
El sistema universitario español cuenta con 28 universidades privadas. 12 de ellas pertenecen a entidades de la Iglesia católica y el resto son iniciativas empresariales. Entre todas, matriculan a casi un 12,2% del total de alumnos.
Los 28 campus de la Iglesia y la empresa sólo generan el 3,5% de la producción científica. En cuanto a la docencia, ninguna aparece entre las mejores de las clasificaciones mundiales de universidades.
En dos décadas se han creado 21 centros privados. De los 20 campus de empresas o de la Iglesia creados en España desde 1991 ninguno se ha acercado a la calidad de la docencia pública. Los niveles de producción científica de estos centros son marginales.
La gestión privada no es una alternativa para la universidad. Público, 10/10/2011
La guerra de paper
Visto desde dentro, el peor de todos los males que acucian a la universidad española quizás sea el disparate burocrático que está lastrando su visión, su acción y hasta su misión como parte de la sociedad. [...] Los sucesivos órganos rectores de la Universidad española han sido cautivados en los últimos años por cantos de sirenas que hablan de calidad y competitividad, al son de las melodías políticas del momento. En poco tiempo, la enseñanza superior y la investigación se han resignado a condicionar su quehacer al ritmo paquidérmico que imponen burócratas que a estas alturas aún creen que más papeleo es sinónimo de mayor eficiencia y que la calidad de la enseñanza se mide por el número de alumnos aprobados. [...] La moderna universidad española está sujeta a un poder etéreo que la domina a través del anonimato de oficinas que se alimentan a sí mismas con nuevos e incesantes mecanismos rutinarios de control, que cambian además constantemente, sucediéndose como experimentos tan huecos como inmaduros. El resultado de todo ello es una considerable pérdida de tiempo tributado a causas de resultado ignoto, pues muchos de esos obsesivos procesos burocráticos desembocan en nada, mientras la información obtenida se archiva en los oscuros recovecos de la más penosa inutilidad. ¿Es razonable que para organizar y evaluar la actividad académica se emplee a veces más tiempo que para ejecutar la propia actividad? El problema es que se ha hecho del control de la gestión de la actividad académica e investigadora no sólo un fin en sí mismo, sino un fin superior a todo lo demás. [...] El culmen de la espiral burocrática en la gestión de las universidades ha venido de la mano del Sistema de Bolonia, un cajón de sastre usado no pocas veces para justificar muchos de los excesos que desvían la enseñanza y la investigación de su sustancia. En el nuevo marco de la planificación docente, se convocan reuniones y más reuniones, que a su vez promueven comisiones, de las que surgen subcomisiones y demás fórmulas de escapismo del trabajo que realmente hay que hacer: enseñar, estudiar, investigar. Entretanto, la exigencia a los profesores se centra en menudencias elevadas a la categoría de objetivos obligados, expresados en un lenguaje pseudo-pedagógico vacío de contenido, como por ejemplo la de programar los cursos con muchos meses de anticipación descendiendo al detalle de días y horas, sin atender al hecho evidente de que la realidad es cambiante y de que en muchas disciplinas ese grado de anticipación es imposible. Parece que el logro de la planificación pedagógica universitaria ha sido importar los métodos de la enseñanza primaria o, peor aún, imitar el estilo de los planes quinquenales de la Unión Soviética. [...] ¿Cómo hemos llegado a esta situación? Posiblemente la respuesta apunta a la colonización que en los últimos años ha sufrido la enseñanza universitaria por parte de ‘pedagogos’ bien avenidos con el poder, que no cejan en su empeño por convertir las Facultades y Escuelas Superiores españolas en Institutos de FP.
Juan Luis Pulido Begines: El delirio burocrático de la universidad. La Voz Digital. 01/10/2011
http://www.lavozdigital.es/cadiz/prensa/20111001/opinion/delirio-burocratico-universidad-20111001.html
Europa necesitaba poner en práctica algo como Bolonia, porque nos estábamos quedando atrás y éramos incapaces de entender siquiera lo que se estudiaba en cada país y para qué servía. Era necesario ordenar los sistemas, y por eso surgió Bolonia. Y lo que era simple se convirtió aquí en complejo, en gran medida inútil, y en una fuente continua de dudas, discusiones, malentendidos, pérdidas de tiempo y de esfuerzo, así como razón de cabreos generalizados. Ahora, que entramos peligrosamente en la nueva etapa que va a afectar a los programas de doctorado, deberíamos intentar parar esta dinámica de una vez. [...] Las altas instancias han decidido que al elaborar un plan se deben especificar (esto es España, nada que ver con Bolonia) un listado de competencias básicas, generales, transversales y específicas, que se deben combinar entre ellas y a las que debe hacer referencia el plan en su conjunto, así como cada una de sus asignaturas. Además de esas cuatro, algunas universidades han añadido otras competencias por su cuenta. Una marabunta de palabrería hueca, sin contenido alguno, que no la entienden ni sus promotores. Todo esto parece ser el fruto del subidón de la autoestima de algún grupo de pedagogos, al que se han sumado de forma entusiasta informáticos que no acaban de entender que la informática es una ayuda, no un fin en sí mismo. [...] Así, nuestros profesores, investigadores, personal de administración, etc., están con la lengua fuera intentando llenar montañas de ficheros que no sirven para nada. Es mucho más complicado explicar que la CG5 se cruza con la CB21, que diseñar un buen plan de estudios. [...] En ningún país europeo se hace nada parecido a esto, que no es sino una traición a Bolonia y una pantomima absurda y cara, que ahuyenta a nuestros mejores académicos y pone en grave riesgo la calidad de la universidad.
Pello Salaburu, ¿Cuándo se van a rebelar los rectores? Diario Vasco, 04.10.11
Pisa
Los resultados en PISA no tienen relación con la organización de los sistemas educativos, ni con los cambios legislativos (ojo, entonces, a los que pretendan colarnos su reforma, y dos ojos si se trata de autonomía y rendición de cuentas).
Julio Carabaña, Seguiremos donde estábamos, El País, 06/12/2010.
Perquè estem en contra de les anomenades “beques-crèdit”
El presidente de EE UU, Barack Obama, ha anunciado nuevas medidas para garantizar que todos los estudiantes universitarios puedan financiar su carrera y devolver después los préstamos que reciban para pagar las cuantiosas matrículas. [...] La deuda estudiantil -unos 27.000 dólares (19.620 euros) de media por alumno- se ha cuadruplicado en la última década y ya supera el billón de dólares, rebasando la deuda de las tarjetas de crédito. “Vivir con ese tipo de deuda implica tomar una serie de decisiones difíciles cuando estás empezando”, dijo Obama durante la presentación del plan en Denver. “Significa que quizás no compres una casa, esperes más tiempo a crear una familia y, seguramente, que ahorres más tarde para tu jubilación”. [...] Durante décadas, los préstamos han sido el único recurso con el que cuentan los estudiantes y sus familias para financiar estudios superiores. [...] La deuda que ahoga a los licenciados estadounidenses ha sido uno de los temas centrales del movimiento Ocupa Wall Street. Miles de estudiantes están atrapados entre la deuda y el desempleo, que asciende al 9,4% entre los jóvenes, la tasa más alta desde que el Gobierno empezó a recoger estas cifras en 1985. [...]
Obama rescatará a miles de alumnos endeudados. El País, 28/10/2011.
Retallades
España fue uno de los seis Estados miembros que redujeron su presupuesto para educación superior durante el año académico 2010-2011, según un informe publicado hoy por la Comisión Europea (CE), que destaca la necesidad de reforzar la financiación de dicho nivel de estudios. [...] A este respecto, la comisaria europea de Educación, Cultura y Juventud, Androulla Vassiliou, afirmó que la UE “está fallando” a la hora de sacar el máximo partido del “talento” de sus ciudadanos. “Necesitamos ampliar el acceso a la educación superior a la mayor proporción de ciudadanos posible”.
España es uno de los seis países de la UE que recortaron en los campus. El País, 16/09/2011.
Si hem de fer patir les universitats, per l’amor de Déu, que ens deixin fer amb més llibertat
El conseller Mas-Colell, molt contundent en la seva intervenció, [...] ha aplaudit l’actitud de les universitats davant les retallades. Mas-Colell ha lamentat que les retallades – per la rapidesa amb la qual s’han de dur a terme – han de tocar múscul, encara que ha assenyalat que les universitats no són les primeres en la llista dels ajustos. Ha reconegut que la velocitat a la qual es fan les retallades en l’educació superior no és tan raonable com el procés de ajust en si. [...]. Referint-se als ajustaments universitaris, ha dit que si hem de fer patir a les universitats, per l’amor de Déu, que ens deixin fer amb més llibertat. No obstant, Mas-Colell ha assegurat que aquestes paraules les ha pronunciat dirigint-se al Govern: “No al ministre perquè ja estic pensant en el futur”.
http://www.enriccanela.cat/index.php/2011/10/17/presentacio-de-l%E2%80%99informe-impactes-de-les-universitats-publiques-catalanes-a-la-societat/
Nòmines
Las transferencias corrientes que cada mes efectúa el Govern a las universidades públicas, en las que se incluye la partida para las nóminas de los profesores y el personal de administración y servicio, pueden sufrir retrasos durante los próximos meses, aunque a 31 de diciembre todo el presupuesto del 2011 estará liquidado, explica el secretario de Universitats i Recerca, Antoni Castellà. [...] En el caso de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), este curso se modificará la situación de entre 250 y 300 profesores asociados, el 30% del total. Una parte de ellos hará menos horas de docencia y al resto no se le renovará el contrato.
La transferencia para pagar las nóminas de los profesores de las universidades se puede retrasar. La Vanguardia, 21/09/2011
El rectorado [de la UPC] se plantea no abonar la paga extra de diciembre hasta el mes de enero, según fuentes docentes del centro. Además, los datos de gerencia revelan que la UPC ha reducido el 100% de las aportaciones que anualmente realizaba al fondo de pensiones de sus trabajadores y un 66% el fondo social -ayudas a los trabajadores con personas dependientes, etc.- Los procesos de promoción de la plantilla se encuentran también prácticamente congelados.
La UPC sólo consigue ahorrar 8,5 millones de los 37,8 recortados por el Govern. El Mundo, 14/10/2011
