S’ha dit i repetit que el gran problema econòmic de la UPC és l’immens dèficit acumulat que arrosseguem. A partir d’aquí, el dèficit s’ha convertit en un element del debat polític: de qui és la culpa d’aquest gran forat? És un problema circumstancial o estructural? Més encara, és només aquí on rau el problema econòmic de la UPC? Hi ha alternatives?
Intentarem explicar una mica tot això en aquest article. Però, a tall de resum, anticipem ja algunes conclusions:
- A primers dels 2000 es comença a generar un dèficit notable, presumiblement confiant en l’augment del finançament públic que establiria la Llei d’Universitats de Catalunya. En tot cas, es gasten uns diners dels quals encara no es disposa.
- Els anys de vaques grasses (2007-2010) es redueix substancialment el ritme amb què es genera dèficit; però no s’aprofiten per reduir l’acumulat i, en canvi, s’emprèn una política d’expansió pel que fa al creixement de la plantilla. Això va acompanyat també per un augment dels metres quadrats edificats (Besòs, edifici Rdit –construït i pràcticament buit– a Castelldefels, etc.), costejat a base de préstecs del govern de l’estat, l’amortització dels quals compromet fortament els pressupostos de la UPC en els propers anys.
- El dèficit és estructural, perquè el cost de personal sempre ha estat per sobre del finançament ordinari de la Generalitat (que, en principi, hauria de cobrir també altres despeses de funcionament). S’han perdut oportunitats que haurien permès afrontar-lo a mig termini i de forma no traumàtica: disseny del mapa de titulacions en implantar l’EEES; planificació de les jubilacions, etc.
- Tot sembla indicar que en els propers anys es produirà un nombre considerable de jubilacions de personal. Això, que és una oportunitat si s’adopta una bona estratègia a mig termini, pot (de fet, està ja) esdevenir un problema greu, tant en termes d’empobriment de la recerca com de l’oferta docent, per la manca de planificació i les dificultats en la reposició que impedeix el recanvi generacional.
Tot seguit procurarem explicar les dades que ens han dut a establir aquestes afirmacions.
Generació del dèficit
Creiem que, si la UPC ha generat i genera dèficit, és bàsicament per un problema estructural: el finançament ordinari que rep és insuficient per cobrir les despeses corrents, en particular el cost del personal. Per tant, si volem analitzar el problema, d’una banda hauríem de comparar dèficit i finançament ordinari i, de l’altra, estudiar com ha evolucionat la plantilla.
Aquest gràfic compara les dues primeres magnituds:

La sèrie comença el 2002 perquè és el primer any en què es va fer pública la memòria auditada d’ingressos i despeses de la Universitat. La ratlla horitzontal correspon a la mitjana d’aquests 11 anys de la transferències de la Generalitat. Es constata que el dèficit va ser gran mentre les aportacions estaven per sota d’aquesta xifra; es va reduir sensiblement quan es va superar aquest nivell d’ingressos i s’ha tornat a disparar quan el finançament públic ha baixat en picat.
Curiosament, aquest valor mitjà, 136M€, coincideix força amb el compromís de finançament que establia la Disposició Final 2ª de la Llei d’Universitats de Catalunya (aprovada el 2003): s’hi legislava que, el 2010, l’aportació pública hauria d’haver crescut un 30%, en termes reals, respecte la del 2002; i, a més, havia de cofinançar un 50% de les 1200 places (de professorat agregat i catedràtic) compromeses en el Pla Serra-Húnter.
El segon punt que volíem considerar és l’evolució de la plantilla:




(Les dates van canviant en funció de quan s’ha fet el tancament en la recollida d’informació que consta al Llibre de dades de la UPC).
Pel que fa al personal docent i investigador, es pot constatar clarament, entre 2005 i 2006 l’estabilització de l’antic professorat associat a temps complet en figures permanents (titular, agregat o col·laborador). Entre 2007 i 2008 hi ha la incorporació del personal de l’ESAB, que passa de centre adscrit a propi de la UPC. Entre el 2008 i 2011 hi ha hagut un fort creixement, sobretot en personal investigador en formació (particularment en propi de la UPC) i en professorat associat i, en menor mesura, en professorat lector. És remarcable que aquest creixement comença un any abans que s’iniciïn les titulacions de l’EEES. El decreixement dels dos darrers anys es deu en part a jubilacions i, en més mesura, a la no renovació de professorat associat.
En el cas del PAS, s’observa un creixement sostingut entre 2002 i 2007, que augmenta sensiblement de ritme el 2008, després torna a la pauta anterior i decreix el dos darrers anys, amb el desnomenament d’interins i la no provisió de vacants. S’ha de tenir en compte que fa força anys que no hi ha oposicions lliures de PAS-F, per tant el creixement dels darrers temps en aquest col·lectiu s’ha fet a base de personal interí. Cal fer constar que aquestes dades corresponen només al personal de plantilla de la UPC; és a dir, exclouen el que està finançat externament o ocupa llocs temporals (reforços, substitucions).
Jubilacions
Un punt important, perquè dóna esperances cara a trobar solucions no traumàtiques, és el del nombre de jubilacions previsibles pels propers anys. D’acord amb dades publicades pel Ministeri, 297 membres del professorat de la UPC tenien 60 o més anys el curs 2006-07. Això significa de l’ordre de 300 jubilacions abans del 2018. Tot i que no disposem d’informació més precisa, es pot estimar que la meitat d’aquestes jubilacions es produiran entre 2013 i 2017, fet que, òbviament, permetria reduir la plantilla sense necessitat d’acomiadaments massius. És clar que per a què aquesta reducció no comporti una pèrdua en el servei que la UPC ofereix a la societat, hauria d’anar associada a una renovació del professorat, mitjançant estabilització del PDI jove acreditat; i hauria d’anar acompanyada d’una planificació que permetés mantenir una oferta de titulacions suficient (amb mesures d’incentivació de reconversió de professorat d’una àrea excedentària a una deficitària, per exemple). Lamentablement, poc, per no dir res, s’ha fet en aquest sentit i això aboca a un futur molt problemàtic, sobretot en alguns departaments de l’àmbit de l’arquitectura que, en poc temps, s’estan quedant pràcticament sense PDI permanent.
També en el PAS es produirà un nombre significatiu de jubilacions els propers anys: en acabar el 2011, 56 persones tenien 60 o més anys.
Deutes
Un problema que pesa com una espasa de Dàmocles damunt nostre i del qual se’n parla molt poc és el del deute que té la UPC amb el govern de l’estat pels préstecs que s’han rebut a càrrec del que, genèricament, en podríem dir ajuts a parcs científics. Es tracta de préstecs, a interès baix o nul i amortització diferida i en diverses anualitats que, juntament amb els romanents del CTT, sovint han ajudat a permetre liquidat en la tresoreria de la UPC. Efectivament, aquestes convocatòries es publicaven a finals d’any i s’ingressaven en començar l’anualitat següent; però, per la naturalesa de la seva finalitat (per exemple: construcció d’edificis), la despesa efectiva s’endarreria uns mesos, durant els quals, però, la Universitat havia pogut disposar de líquid.
La primera convocatòria, l’any 2000, va ser per un import de 14’76M€. Després, van seguir 4 anys amb imports baixos; més tard (2005-2011) van augmentar fins una mitjana de més de 9M€ anuals. Els dos darrers anys no s’ha recorregut a aquesta perillosa font de finançament:

Aquestes dades figuren també a les memòries auditades. Val a dir que en algunes convocatòries els imports teòrics han estat més grans dels que aquí figuren, perquè la UPC ha actuat com a entitat col·laboradora a l’hora de tramitar préstecs per a altres organismes associats (ICFO, CTAE, Baolab, etc.)
La UPC sempre ha afirmat que la Generalitat es va comprometre a assumir el retorn dels 20’5M€ que corresponen a les convocatòries de 2005 i 2006. Ara bé, si sumem els préstecs obtinguts en les convocatòries posteriors, s’obté un deute de més de 41M€, la gairebé totalitat del qual caldrà retornar a partir del 2014: una autèntica llosa per al futur de la UPC. És clar que si s’assumeix l’argument que les retallades que ens ha imposat la Generalitat es deuen a l’asfixia a què la sotmet l’estat, potser caldria preguntar-se si té sentit assumir aquest deute. De moment, el pressupost de 2013 preveu dedicar 6’4M€ a amortització d’aquests préstecs (més del triple que l’estalvi previst a base d’acomiadaments). Cal dir també que, d’aquests fons, uns 16’7M€ han anat al campus del Besòs (gairebé tots corresponen a les convocatòries 2009 i 2010).
El tema dels 20’5M€ que assumiria la Generalitat té la seva importància: hem sentit dir sovint que el Govern té un deute d’uns 40M€ amb la UPC. Ara bé, segons el Pla de Viabilitat aprovat el 2012 (http://www.upc.edu/bupc/hemeroteca/2012/b136/02-02-12.pdf, p. 3), en aquests 40M€ s’inclouen els 20’5 dels Parcs (que són, per tant, deute amb el Ministeri, no amb la Universitat), mentre que el deute amb la UPC pròpiament dit seria de 21’3M€.
Dèficit, deute i problemes de tresoreria
Convé, potser, aclarir que el terme comptable “dèficit” no equival al que en llenguatge comú entenem per deute. Per calcular el dèficit, primer cal considerar les quantitats següents:
- Drets reconeguts (DR) de l’exercici, que són els conceptes per als quals s’ha reconegut, durant aquell any, el dret de l’entitat a cobrar-los.
- Obligacions contretes (OC), que són els pagaments a què s’ha compromès l’entitat.
La diferència (SP) = (DR) – (OC) dóna el saldo pressupostari de l’exercici. Ara bé, que aquestes quantitats estiguin compromeses no vol dir que els pagaments corresponents s’hagin fet efectius durant l’exercici, ni que s’hagin pagat totes les obligacions contretes. Cal tenir en compte, aleshores, el romanent (R)n, calculat (grosso modo) com la diferència entre els drets liquidats pendents de cobrament i les obligacions contretes igualment pendents de pagament. Finalment, cal comparar el resultat amb el romanent de l’any anterior (R)n-1, per obtenir el dèficit de l’exercici:
Dèficit = (SP) – (R)n + (R)n-1
Per exemple, a la UPC, el 2012, el saldo pressupostari va ser de -29.326.973,86€; el romanent de 2012 va pujar a 110.948.236,68€; mentre que el del 2011 era de 129.326.208,61€. Per tant, el dèficit va ser de
-29.326.973,86€ -110.948.236,68€ + 129.326.208,61€ = -10.949.001,93€
Per fer front al dèficit cal endeutar-se. Aleshores, el volum de deute equival, grosso modo, als dèficits acumulats.
Això no té una relació immediata amb l’estat de la tresoreria, la liquidat de la qual depèn del balanç entre els cobraments i pagaments efectius. Com s’ha explicat abans, els préstecs dels parcs comportaven liquiditat, perquè la Universitat incorporava els diners a primers d’any i no els començava a gastar fins molt més tard (quan, habitualment, entrava el préstec de l’anualitat següent). Igualment, els fons que gestiona el CTT per projectes i convenis tenen sovint aquesta mateixa característica que els pagaments es fan efectius força temps després d’haver entrat els diners. El fet d’haver deixat de recórrer al finançament via préstecs de parcs i la disminució que la crisi ha provocat dels fons gestionats pel CTT són dos dels motius dels problemes de tresoreria que arrossega la UPC aquests darrers temps. I, com que el saldo de tresoreria al final d’un període s’obté del saldo inicial, sumant-li els cobraments i restant-li els pagaments realitzats en aquell període, tenim que la situació en un moment donat no depèn només del balanç en aquell moment, sinó també del que s’arrossega de períodes anteriors.