Del Montanyà a la Ciutadella: Avantprojecte de llei de modificació de la Llei d’universitats de CatalunyaImprimeix aquesta informació

Finalment, el 8 d’octubre el conseller Huguet ha presentat l’avantprojecte de modificació de la LUC, dos anys i mig després de l’aprovació de la modificació de la LOU i quan només queda un any perquè s’acabi la legislatura. La informació publicada permet extreure algunes línies principals de la reforma que proposarà el Govern.

Una bona part de les modificacions anunciades són obligades per la nova LOU (com ara els canvis en la regulació d’ajudants i del professorat lector, etc.), altres són canvis que no tenen molta transcendència (com ara modificar el termini màxim d’una excedència, etc.) i també n’hi ha que tenen un caràcter merament retòric.

Algunes de les més rellevants van en la línia de les proposades en el Llibre Blanc de la Universitat de Catalunya (LBUC) i la declaració del Montanyà, que en la seva concreció, tanmateix, resulten desvirtuades parcialment o totalment.

S’introdueix la Universitat de Catalunya (UdC). Aquesta és una de les propostes centrals de l’LBUC, però allà es referia exclusivament a les universitats públiques i, en canvi, l’esborrany d’avantprojecte obre la porta a les privades. La UdC es defineix com un “Projecte estratègic”, és a dir, la forma o formes jurídiques queden indeterminades i, per tant, s’establiran mitjançant disposicions de rang inferior al de la llei o per la via d’acords. El rector de la UB ha dit que la proposta li semblava bé “sempre que es respecti l’autonomia i la identitat de cada universitat”, òbviament en perill. També cal dir que no està clar que la marca UdC, inexistent fins ara, millori la projecció internacional de les nostres universitats: li falta molt per arribar a tenir el prestigi de la “marca” UPC.

I com lliga la UdC amb el Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC)? Doncs, mitjançant la demolició parcial d’aquest últim. Es suprimeixen la Conferència General i la Junta Permanent (l’únic òrgan del CIC en què no estan presents les privades) i només queda la Junta.

En definitiva, se substitueix un òrgan de coordinació de llarga trajectòria i amb una regulació ben acceptada, per un “projecte estratègic” la definició del qual queda en mans del Govern, que, mitjançant la UdC, tindrà molta més capacitat de decisió sobre les universitats, en detriment de l’autonomia i la identitat d’aquestes, tal com tem el rector de la UB.

En un altre ordre de coses, l’esborrany opta per un reforçament decidit dels consells socials i de les presidències d’aquests òrgans. En canvi, el paper de rectores i rectors no canvia substancialment, si més no perquè la LUC s’ha de situar en el marc de la LOU i la llei estatal no dóna, en molts aspectes, gaire marge per a la interpretació.

El nombre de membres externs del CS passaria de nou a onze. El nomenament del president o de la presidenta del CS correspondria al Parlament de Catalunya, a proposta del Govern. El CS es dotaria d’estructures de suport i veuria reforçades les competències en matèria d’elaboració i control pressupostari, fins a un punt que, segons el nostre parer, entra en contradicció amb la LOU (que atribueix al Consell de Govern l’elaboració del pressupost) en pretendre que el CS ha d’establir anualment les bases del pressupost i els límits de creixement dels capítols pressupostaris, cosa que li donaria la capacitat de definir completament el pressupost.

Tot plegat sembla difícil de creure, però és veritat. Les rectores i els rectors de les universitats públiques han abonat el terreny per a la nova LUC que, si algú no hi posa remei, significarà menys autonomia universitària i més joc per a les universitats privades. I no més capacitat de decisió per a rectores i rectors, sinó per als consells socials.

One Comment

  1. Joan Maria Miró:

    La Universitat de Catalunya em sembla un instrument per “driblar” la llei. Seguint un hàbit que comença a tenir una certa tradició, aquests “driblings” els fan els que més obligats estan a respectar les lleis i fer-les complir.

    Un exemple es va donar quan la llei va prohibir les donacions anònimes de les empreses als partits,i aquests van inventar les fundacions per burlar-la. Els mateixos que fan les lleis fan les trampes. O encara pitjor, com ha demostrat el cas Millet. Hem vist com fons públics, a través del Palau de la Música, anaven a parar a un partit a través de la seva fundació.

    Crec que alguns polítics fan trampes fins i tot quan juguen al solitari.