UpiC

L’1 d’octubre, el Ministeri d’Educació (ME) ha fet pública la resolució de la primera fase de la convocatòria dels Campus d’Excel·lència Internacional. 4 universitats catalanes estan entre les 15 escollides: Barcelona (UB), Autònoma (UAB), Pompeu Fabra (UPF) i Tarragona (URV).

I la UPC? Podríem dir que entrem només a la repesca: la selecció està “condicionada a que la Universitat Politècnica de Catalunya llegue a presentar su proyecto de forma conjunta con la Universidad de Barcelona, buscando un proyecto de alianza estratégica entre las actuaciones de los expedientes CE109-0006 y CEI09-0048, que las redefina incorporando la parte de agregación estratégica con el proyecto CAMPUS DE LA DIAGONAL PORTAL DEL CONEIXEMENT” [Enllaç a la resolució]. La resolució deixa ben clar que la proposta de la UB ja està acceptada, independentment de si s’hi incorpora la UPC, per tant la nostra universitat queda en una situació de desavantatge clar, en què depèn de la bona voluntat de la UB per tirar endavant el projecte. Aquesta via subordinada de participació, per cert, la compartim amb la Universitat Ramon Llull.

La convocatòria dels campus d’excel·lència (el programa estrella de l’anomenada Estrategia Universidad 2015, promoguda per l’aleshores Director General de Universidades i posteriorment Secretario de Estado i Secretario General, Màrius Rubiralta, a partir del 2008) té un deix clar de competència entre les universitats espanyoles per destacar-se en el grup capdavanter. Que la UPC només hi pugui entrar per la porta del darrera és una molt mala notícia. Si, a més, tenim en compte que la primera fase ara resolta consistia en presentar una versió reduïda de pla estratègic, encara és més dolorós, ja que la UPC passava per ser capdavantera en els temes de planificació estratègica.

Quedar fora definitivament representaria un perjudici econòmic per al conjunt de la nostra universitat, el seu estudiantat, els seus grups de recerca, etc., perquè els campus d’excel·lència comportaran prioritzacions en les convocatòries públiques, a més d’ajuts i inversions des de diversos ministeris: Habitatge, Presidència, Foment, Treball…, per a residències, instal·lacions esportives, promoció internacional, transports, beques i donacions per part de fundacions,…

A més, tindria altres conseqüències importants. Quan un o una estudiant brillant hagi de decidir a quina universitat anar, entre les de Barcelona, quin interès tindria per triar l’única no excel·lent? Quan un o una estudiant procedent de l’estranger busqui una universitat per fer el doctorat a Espanya, voldrà anar a una universitat sense la consideració d’excel·lent, si en pot triar una que tingui aquesta consideració?

De moment, en aquesta primera bugada ja hem perdut un llençol: el mànec de la paella el té ara la UB i, segurament, això li atorga la iniciativa en la formulació de propostes i en el control de les inversions.

Repassem com han anat les coses. Al consell de govern del 23 de juliol passat, el rector va explicar que “la convocatòria de Campus d’Excel·ència és complexa i té un termini de presentació de candidatures molt breu” (el termini acabava el 8 de setembre i la UPC devia apurar-lo perquè el seu expedient té el número 48 d’un total de 51). El rector va afegir que “la UPC està treballant des d’un plantejament de campus multipolar en el qual s’inclouen el Portal del Coneixement —amb el suport recíproc entre la UPC i la UB—, el Campus del Baix Llobregat i el Campus de Terrassa” [Enllaç a l'informe del rector] . La proposta que finalment s’ha presentat no ha estat debatuda ni sancionada per cap òrgan de govern col·legiat. A la seva elaboració no hi han participat tampoc les unitats implicades. Responsables de grups de recerca importants de la UPC han mostrat la seva sorpresa per no haver estar consultats ni informats al respecte. A diferència del que ha passat a d’altres universitats, la proposta de les quals ha estat accessible a la pàgina principal del seu web des del moment de la seva presentació o fins i tot abans, la proposta de la UPC no ha estat difosa ni entre la nostra comunitat universitària. I, en tot cas, l’estratègia multipolar del rector no ha reeixit i només el pol barceloní pot entrar a la convocatòria d’ajuts, sempre que passi a integrar-se dins la proposta de la UB, com ja hem explicat.

Sap greu constatar com han comentat les universitats el resultat de la primera selecció: la URV ens ignora “[entre els projectes seleccionats] n’hi ha quatre d’universitats catalanes: UB, UAB i UPF, a més de la URV”; la UPF ens menysté “A més de la UPF, tres universitats públiques catalanes (UAB, URL i UB, aquesta darrera en possible col·laboració amb la UPC) han accedit a la segona fase”; el rector de la UB es mostra receptiu “Nosaltres estem oberts a la col·laboració interuniversitària integrant les universitats presents en el campus de Diagonal en el projecte seleccionat [...] és en aquesta línia en què hem treballat des de l’inici [un diari assegura que la UPC s’havia despenjat de la intenció inicial de presentar una candidatura conjunta]” i no amaga que l’altra proposta que havien presentat, el Campus de la Salut, no ha passat el tall; la Politècnica de Madrid es congratula perquè ha estat seleccionada per partida doble, individualment i participant d’una proposta coordinada per la Complutense; …. La UPC? Dóna la notícia sense cap referència a les dues potes rebutjades de la proposta multipolar, sense cap referència a la situació subordinada respecte de la UB en què ens deixa la resolució, amb una interpretació imaginativa de la resolució que hem citat literalment més amunt com una “proposta de presentació conjunta d’un projecte agregat” i, en un comunicat, el rector es queixa perquè “el Gobierno no la concibe como Campus de Excelencia en solitario”.

Anar a la repesca no garanteix un bon resultat. Si no hi ha un canvi radical en la manera de fer les coses, podríem tornar a quedar al marge i, en aquest cas, definitivament. A la UPC tenim la capacitat de preparar una bona proposta, però la UPC som les persones que en formem la comunitat universitària i les unitats i els grups en què ens organitzem; és la participació d’unes i altres la que pot donar més probabilitats d’èxit, ara ja només, lamentablement, parcial.

Quan les coses es fan bé, es pot tenir èxit o fracassar. Quan es fan malament, el fracàs està assegurat.

La UPC com a institució i les persones que amb el seu esforç han configurat i configuren el que és avui la UPC no es mereixen això.