La universitat europea: cap a on va?
LA UNIVERSITAT EUROPEA: CAP A ON VA?
Aquest és el títol de la conferència que, organitzada per UPiC, pronuncià, a la sala d’actes de l’ETSCCPB, quasi plena, el professor Andreu Mas-Colell, acompanyat a la mesa per Josep Ferrer Llop i el director de l’escola, Francesc Robusté.
 |
El Dr. Mas-Colell és president de l'European Economic Association i professor d'economia a la Universitat Pompeu Fabra. Durant el seu mandat com a conseller d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació, el Parlament aprovà la Llei d'universitats de Catalunya. Assumirà la secretaria general de l'European Research Council de juliol de 2009 a desembre de 2011. |
La intervenció de Mas-Colell constà de dues parts, a què ell mateix es referí com a Bolonya (docència) i Lisboa (recerca).
Bolonya i l’EEES
Pel que fa al procés de Bolonya, considerà que els dos elements essencials n’eren la configuració d’un sistema comunicable de títols i la renovació pedagògica.
El primer element contribueix a crear mercat de treball europeu.
Quan a l’increment de mobilitat que podia implicar la construcció de l’EEES, opinà que seria alt pel que fa a estades curtes, molt moderat pel quant al grau (l’experiència dels EE.UU. indica que el grau és en bona part local) i potser espectacular en relació amb el postgrau, tot i que això dependria de la qualitat d’aquest tipus de formació.
Lisboa i la recerca
Mas-Colell ironitzà sobre la frase famosa que planteja com a objectiu que Europa sigui la primera economia del món l’any 2010. Ho considerà molt improbable. L’estímul de tenir els EE.UU. al davant, no ha estat suficient i Europa no té prou dinamisme. La ciència i l’empresa europees són les segones; no està malament, però no són les primeres, ni l’una ni l’altra (no comparteix la teoria que la ciència europea és fantàstica i falla la transferència).
L’European Research Council (ERC) pot ser un element mobilitzador. Potser la por dels països que venen al darrera (Xina, Índia) sigui més efectiva que l’afany d’encalçar el que va al davant.
Ara mateix, a Europa estan passant coses: s’està definint el subsistema d’excel•lència, el subsistema d’elit, a nivell universitari i a nivell de recerca. D’on partim? Tres països ja tenien subsistema: UK (de fet el que s’està fent és adaptar al sistema anglès; per a aquesta gent tot són avantatges, no han d’aprendre anglès, per exemple), França (on des de fa molt temps tenen, ni més ni menys, una meritocràcia) i Alemanya. De fet, Alemanya el tenia, però el va perdre (pel que fa a la universitat, però no pel que fa a la recerca: el Max Planck és excel·lent).
I és que no es pot pujar el nivell de tot el plateau, s’han de construir cims.
Què passa a Alemanya? S’adonaren que no sortien als rànkings. Els rànkings sempre són discutibles però juguen un paper molt important com a sacsejadors de consciències. Schröder, canceller d’un govern d’esquerres, llançà un programa d’excel•lència universitària, molt ben gestionat políticament, dotat amb prop de 2.000 M€, destinats a escoles de postgrau, clusters d’excel·lència, etc.
A Suïssa ja ho fan bé. A Itàlia no passa res, de moment. A Polònia anaven bé, fins a la recent onada reaccionària.
En el conjunt europeu, en el 7è Programa Marc, l’ERC, amb un 15% del pressupost, atorgarà ajut a individus, no a xarxes, per a joves que vulguin treballar a Europa. L’European Institute of Technology (EIT) tirarà endavant, una vegada s’ha desistit de l’impossible enfocament monoseu i es planteja com a multiseu.
Què passarà? L’èxit o fracàs del postgrau donarà indicacions clares.
I nosaltres?
On som en els rànkings? Enlloc, no hi sortim. I no sembla que això causi cap nerviosisme.
Hem millorat en els darrers 25 anys, però això ara ja està gastat, estem en un impasse. Però vàrem demostrar capacitat de millorar. Si ho féssim bé podríem ser el quart d’Europa (hi ha Itàlia, però, i Polònia...).
En docència no anem malament.
Però, pel que fa a la construcció de cims, no anem.
Què podem fer:
- Més diners (ja augmentem força, però això no pot durar sempre).
- Reformes institucionals, però no és el més important.
- Contractació i política de personal: “moratòria funcionarial” (tot i que considerà que el conveni del PDI laboral no facilitava que s’incorporés per aquesta via personal d’alt nivell).
- Concentrar esforços en postgrau i recerca.
- Crear noves institucions, no separades de les universitats.
- Lideratge de la Generalitat.
- Impulsar un Barcelona Institute of Technology, tal com s’està fent en l’àmbit de l’economia.