Archive for the ‘Sistema universitari’ Category.

El claustre universitari dóna llum verda a un possible canvi de l’estructura departamental de la UPC

Eusebi Jarauta

El setembre de 2014 l’equip rectoral va presentar (inicialment al Consell Acadèmic i desprès al Consell de Govern) un document en el qual es recollien els antecedents i una descripció del context de l’estructura departamental vigent, una anàlisi de la situació, els possibles avantatges i desavantatges d’una modificació de l’estructura, un esbós de criteris, metodologia i calendari, unes implicacions i uns annexos de dades i gràfics. També va posar de manifest la seva intenció de què el tema fos debatut al sí del Claustre Universitari el mes de desembre, amb la intenció d’arribar a una conclusió clara sobre si el Claustre opinava que cal modificar l’estructura departamental o no i, cas que la resposta sigui afirmativa, recollir l’expressió de les línies generals d’aquesta modificació per concretar-la en una proposta que hauria d’aprovar en última instància el Consell de Govern. Desprès d’unes tres hores de debat, el Claustre Universitari reunit en sessió ordinària el 16 de desembre, va expressar molt majoritàriament (130 vots a favor, 16 en contra i 10 en blanc) la seva opinió favorable a tirar endavant una modificació de l’estructura departamental, considerant el document presentat a la sessió del Claustre com un punt de partida adequat. Sens dubte un èxit del l’equip rectoral i de l’aplicació correcta dels mètodes actuals de govern de les universitats públiques, que des de certs sectors es demana que siguin aparcat per ineficients i assemblearis. Aquí es va demostrar que els òrgans col·legiats poden ser agents útils per adoptar acords en un ambient de debat seré i profitós, amb respecte a totes les opinions i amb clara determinació per arribar a un grau d’acord molt més que satisfactori.

En aquest article es volen exposar algunes idees que poden ser considerades en aquest procés (darrerament sembla que tot està “en un procés” …) i no són altra cosa que reflexions fetes a títol personal i sota la responsabilitat exclusiva de qui subscriu.

 

Una mica d’història: què són els departaments ?

A banda de les opinions que cada membre de la comunitat universitària pugui tenir, crec que la més comú seria la d’un conjunt de persones amb qui es comparteix l’activitat quotidiana, que duen a terme tasques similars per cada un dels estaments i que configuren una unitat que ha assolit un grau raonable de coneixement mutu i de convivència acceptable. Això, d’altra banda, justificaria la pregunta que moltes persones es feien: per què proposen modificar una cosa que funciona raonablement bé ? La resposta no pot ser altra que per adequar-se als canvis (interns i externs) esdevinguts des de fa trenta anys quan es varen constituir els departaments actuals i per adaptar l’estructura de la universitat a les noves funcions dels departaments establertes a la legislació. No seria difícil trobar qui hi afegís que a tot arreu en general i a la universitat en particular, convé fer-hi de tant en tant alguna sacsejada per tal no caure en un ensopiment institucional i funcional que pogués resultar fins i tot soporífer.

Per respondre correctament a la pregunta inicial cal anar a la legislació universitària bàsica, en la que s’estableix la definició i es formules les funcions i atribucions dels departaments universitaris. Aquí les tenim:

Llei Orgànica 11/1983 de Reforma Universitària (LRU)

Artículo octavo

  1. Los Departamentos son los órganos básicos encargados de organizar y desarrollar la investigación y las enseñanzas propias de su respectiva área de conocimiento en una o varias Facultades, Escuelas Técnicas Superiores, Escuelas Universitarias y, en su caso, en aquellos otros centros que se hayan creado al amparo de lo previsto en el artículo 7 de esta Ley.
  2. Los Departamentos se constituirán por áreas de conocimiento científico, técnico o artístico, y agruparán a todos los docentes e investigadores cuyas especialidades se correspondan con tales áreas.
  3. Asimismo, corresponde a los Departamentos la articulación y coordinación de las enseñanzas y de las actividades investigadoras de las Universidades.
  4. La creación, modificación y supresión de Departamentos corresponderá a la Universidad respectiva conforme a sus Estatutos y de acuerdo con las normas básicas aprobadas por el Gobierno a propuesta del Consejo de Universidades.
  5. La dirección de cada Departamento corresponderá a uno de sus catedráticos, y, de no haber candidato de esa categoría, a uno de sus profesores titulares. Sus funciones serán determinadas en los Estatutos de la Universidad.

Llei Orgànica 6/2001 d’Universitats (LOU)

Artículo 9. Departamentos.

  1. Los Departamentos son los órganos encargados de coordinar las enseñanzas de una o varias áreas de conocimiento en uno o varios centros, de acuerdo con la programación docente de la Universidad, de apoyar las actividades e iniciativas docentes e investigadoras del profesorado, y de ejercer aquellas otras funciones que sean determinadas por los Estatutos.
  2. La creación, modificación y supresión de Departamentos corresponde a la Universidad conforme a sus Estatutos, y de acuerdo con las normas básicas que apruebe el Gobierno previo informe del Consejo de Coordinación Universitaria.

Llei Orgànica 4/2007 de modificació de la LOU (LOMLOU)

Artículo 9. Departamentos.

  1. Los Departamentos son las unidades de docencia e investigación encargadas de coordinar las enseñanzas de uno o varios ámbitos del conocimiento en uno o varios centros, de acuerdo con la programación docente de la universidad, de apoyar las actividades e iniciativas docentes e investigadoras del profesorado, y de ejercer aquellas otras funciones que sean determinadas por los estatutos.
  2. La creación, modificación y supresión de departamentos corresponde a la universidad, conforme a sus estatutos.

Les tres definicions es comenten de forma autoexplicativa i és interessant analitzar l’evolució dels termes que defineixen els departaments: “órganos bàsicos”, “órganos” y “unidades”. Cal anar després als Estatuts de la UPC (de 1987, 2003 i 2012) per veure també l’evolució normativa de la implementació dels preceptes legislatius.

 

Quins han de ser els objectius de la reestructuració dels departaments?

Des de la meva perspectiva, si es vol plantejar aquesta reestructuració s’han de considerar com a mínim els objectius següents:

  • Tenir com a criteri de disseny de possibles nous departaments el manteniment o la millora de la qualitat en el desenvolupament de l’activitat acadèmica en totes les seves vessants.
  • Tenir en compte que les funcions dels departaments han d’adequar-se a les que la legislació els hi atribueix i que s’hauran de coordinar amb altres agents de l’activitat acadèmica: centres docents, instituts universitaris i grups de recerca.
  • Aconseguir una estructura departamental àgil i operativa que permeti una gestió eficaç i eficient de la universitat, que permeti als departaments dur a terme correctament les funcions que tenen assignades.
  • Definir una estructura que permeti corregir els desequilibris en la plantilla entre les diferents unitats i ajustar-la a les necessitats acadèmiques de docència i recerca.
  • Establir un pla d’actuació a mig termini sobre l’evolució de la plantilla amb l’objectiu de garantir el relleu generacional.
  • Adequar l’estructura de gestió de la UPC a la nova configuració de les unitats departamentals, de manera que s’optimitzin els recursos i la gestió dels processos.

 

Quins criteris cal aplicar per dur a terme aquest procés ?

Els objectius són fites que es volen assolir i per fer-ho cal l’aplicació d’uns principis o criteris, que al meu entendre haurien de ser com a mínim els següents:

  • Coherència amb les línies generals que proposin el consell de direcció i/o el consell de govern.
  • Assolir un ampli consens en cada àmbit de reestructuració dels departaments.
  • El nou disseny ha de permetre una readaptació o reubicació natural a les persones o grups dels departaments actuals que eventualment resultin afectats pel procés.
  • La mobilitat geogràfica i entre departaments ha de quedar reduïda a casos particulars ben especificats o a situacions en que s’assumeixi voluntàriament per les persones o per les unitats acadèmiques involucrades.
  • Ha de resultar globalment aprovable de manera que resulti prou clar que els avantatges que ofereix la nova configuració superen amb escreix els inconvenients o desavantatges que pugui produir.
  • Ha de contemplar una solució compatible amb la reestructuració de les unitats d’administració i de serveis.
  • Ha de contemplar un pla viable d’evolució de plantilles a mig termini.
  • Ha d’anar acompanyat d’un pla estratègic o d’actuació d’abast general que defineixi amb claredat els objectius acadèmics dels departaments en sintonia amb els de la universitat i de la resta d’unitats acadèmiques.

 

I ara què ?

És imprescindible dibuixar un full de ruta que apliqui els criteris de l’equip de govern, reculli les aportacions fetes al Claustre i marqui un ritme adequat al desenvolupament d’aquest procés. No estaria de més una persona responsable designada explícitament pel rector al capdavant del procés, que transmetés a la comunitat la confiança necessària per a la conducció dels passos i la consecució dels objectius establerts. Sense un full de ruta i una dedicació i un ritme adequats, el procés podria encallar o quedar reduït a actuacions locals o conjunturals sense el marc general desitjable. I això seria una gran frustració que no ens podem permetre.

Universitat i municipalisme, una simbiosi necessària?

Oriol Arcas

Les properes eleccions municipals estan aixecant molta expectació, amb la irrupció de noves formes de fer política i confluències fins ara impensables. La força del municipalisme a Catalunya i Espanya té arrels històriques que expliquen la victòria de les forces municipalistes del Pacte de San Sebastián el 1931, i la demora intencionada de les eleccions municipals el 1979. El poder desconfia dels municipis, i amb raó: és la instància administrativa més propera a la ciutadania. Dispersar el poder central o autonòmic faria molt difícil aplicar certes mesures impopulars.

Valdria la pena que els municipis tinguessin competències en matèria d’universitats? Ara mateix sembla un contrasentit. Si ja hi ha poca coordinació entre universitats a nivell autonòmic, podria ser un caos a nivell municipal. Però, per altra banda, els ajuntaments tenen competències en educació, i les de Barcelona són notables.

Jo crec que seria possible harmonitzar les competències autonòmiques en educació superior (mapa de títols, finançament, govern, accés…), que dotin de coherència al sistema, amb unes de municipals (equipaments, distribució dels campus, ajudes al transport i l’habitatge…). Cal que ens preguntem si les universitats actualment estan completament desarrelades del seu entorn, si Harvard o el MIT, universitats globals, podrien estar a Boston igual que podrien estar a Beijing. Si es pot equilibrar la internacionalització amb la relació amb l’entorn, i si ens interessa que les universitats siguin pols de dinamització econòmica, industrial i social del seu entorn immediat.

Hem acabat sent fortaleses fortificades aïllades de les ciutats? A vegades literalment, com el campus extramurs franquista de la UAB, no fos cas que l’excitable estudiantat fos contaminat ideològicament pel populatxo de les ciutats. I no caldria enderrocar aquestes muralles, que els campus s’integrin dins de les ciutats? Això vol dir una major relació entre ajuntaments i universitats, i fins i tot, per què no?, que els equipaments i campus també puguin ser usats pels veïns i veïnes de la ciutat amfitriona.

Una d’aquestes forces municipalistes, Guanyem Barcelona, ha iniciat una sèrie d’enquestes per elaborar polítiques municipals relacionades amb els nombrosos campus que aquesta ciutat alberga:

Enquestes per a universitaris (estudiants i treballadors):

Enquestes per a la ciutadania en general:

Polítiques sobre condicions de vida d’estudiantat i personal (transport, habitatge, alimentació), o sobre com establir relacions que siguin mútuament beneficioses, com convenis de col·laboració i projectes de recerca i docència. Jo espero els resultats amb interès.

ACTUALITZACIÓ: l’article original mencionava per error el Front Popular (1936) enlloc de les forces integrants del Pacte de San Sebastián.

Campanya de finançament pel llibre “En els 25 anys d’UpiC”

Arriba la reforma universitària!

La reforma universitària del ministre Wert està en marxa. Tots els indicis apunten que aquest cop no es preveu l’elaboració i aprovació d’una nova llei, per a la qual probablement ja no hi ha temps en aquesta legislatura, sinó d’un reguitzell de decrets llei i de decrets.

La reforma abasta diversos aspectes molt rellevants, particularment:

  • l’accés de l’estudiantat (preus i proves d’accés),
  • el professorat (acreditació i dedicació),
  • el personal en general (congelació de plantilles, reduccions salarials i d’altres drets),
  • la regulació dels estudis (durada, entre d’altres).

Aquests són tan sols els aspectes més destacats, entre un munt d’altres detalls normatius concrets de més o menys importància.

Si esteu interessats en els temes relatius a professorat, us recomanem que llegiu l’article que hi està específicament dedicat.

De fet, es pot dir que la reforma va començar el 2012, amb el decret-llei del mes d’abril.

Cal saber que un decret-llei és una manera de modificar o crear una llei (en aquest cas, la Ley Orgánica de Universidades, LOU) per motius d’extraordinària i urgent necessitat (Constitució Espanyola, article 86), sense que el Congrés dels Diputats i el Senat puguin fer res més que acceptar-lo i rebutjar-lo en la seva integritat, sense introduir-hi esmenes. És una manera de legislar de la qual se n’ha fet un ús inequívocament abusiu darrerament (només cal recordar els decrets-llei de retallades salarials del 2010, de congelació de plantilles i sous de 2011 i de retallada de drets de 2012).

El decret-llei d’abril de 2012 va introduir a la LOU dues modificacions molt importants:

  • Un nou sistema de preus que ha donat lloc a uns augments molt importants, que situen Espanya i, particularment, Catalunya, en el reduït grup dels països d’Europa on els estudis universitaris són més cars.
  • Un nou règim de dedicació del professorat, segons el qual la dedicació a la docència depèn del nombre de sexennis i la categoria.

Cal tenir en compte que, abans del decret-llei, cap d’aquests dos aspectes no es regulaven per llei, sinó que es podien modificar amb facilitat a través de disposicions normatives de rang inferior (decrets).

Simultàniament amb l’augment de preus, el mes de juny del mateix any 2012, un decret ministerial va endurir les condicions per obtenir i renovar les beques de suport a l’estudi.

Un altre canvi substancial es va produir al desembre de 2013: la Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa (LOMCE) va eliminar les Proves d’Accés a la Universitat (PAU, col·loquialment conegudes com proves de selectivitat) i va deixar en mans de les universitats els criteris d’admissió dels estudiants amb títol de batxillerat o de cicles formatius de grau superior, així com els que accedeixen per altres vies als estudis de grau. El nou sistema d’accés ha estat regulat per un decret publicat aquest mateix juny.

Quant als estudis, el govern ha publicat diversos decrets de modificació de la normativa que els regula (juliol 2013, febrer 2014). Tanmateix, ara es proposa dur a terme una reforma més substancial. En primer lloc, al juliol ha publicat un decret que regula les pràctiques d’estudiants a través dels convenis de cooperació educativa. En essència, elimina el requisit d’haver superat el 50% dels crèdits i afegeix un grapat de regulacions dels procediments, les tutories, els informes i altres aspectes relacionats amb les pràctiques externes de l’estudiant. Però el més rellevant és un dels projectes de decrets presentats als òrgans de consulta aquest juliol. Les característiques destacades de la proposta són tres:

  • Tant en la redacció dels plans d’estudis com en la seva verificació per part de les agències d’avaluació (ANECA, AQU), prevaldrien els continguts generalistes en els estudis de grau i els especialitzats en els estudis de màster (ara no s’especifica).
  • Els plans d’estudis dels graus podrien tenir entre 180 i 240 crèdits (ara 240), excepte si els estudis habiliten per a l’exercici d’activitats professionals regulades, cas en el qual la durada seria la que estableixi la regulació específica, o si existeixen normes de dret europeu diferents.
  • S’introdueix un nou sistema d’acreditació dels centres docents. Aquesta acreditació s’haurà de renovar cada 5 anys. L’obtenció i la renovació d’aquesta acreditació comportarà de manera automàtica la renovació de l’acreditació dels títols oficials verificats que el centre docent imparteix.

Aquesta proposta de desregulació dels estudis s’afegeix a la que ja es va produir l’any 2007, amb la desaparició del catàleg de títols oficials, que va ser substituït per un registre on cada universitat inscriu els títols que crea i que l’ANECA verifica. La desaparició del catàleg ha produït la proliferació de títols de grau (més estesa a les universitats privades que a les púbiques), fins al punt que costa qualificar d’universitaris alguns dels nous títols els quals, en molts casos, són molt més especialitzats del que seria raonable per al nivell de grau. La proposta actual del ministeri desregularia la durada dels estudis i representaria un pas més en aquest procés pel qual l’estat es va desentenent dels estudis universitaris per deixar-los al “lliure mercat”.

Pel que se’n sap, la reforma universitària es completaria amb més canvis en temes de professorat (vegeu-ne aquí els detalls) i en la modificació dels requisits per a l’autorització d’universitats, que afectaria principalment les universitats privades.

Una de freda i una de calenta en aquest darrer tema. D’acord amb el projecte del ministeri, per autoritzar la creació d’una universitat ja no caldria que aquesta oferís al menys una titulació científica o tècnica. D’altra banda, però, caldria que oferís estudis de doctorat. Semblantment, altres requisits de qualitat augmentarien (per exemple, les instal·lacions o el percentatge de professorat doctor) i d’altres disminuirien (per exemple, la proporció de professorat a temps complet). Amb aquests nous criteris, algunes de les universitats privades actualment existents es trobarien fora de la llei. En canvi, les universitats privades no presencials quedarien sorprenentment poc regulades.

Aquest mes de setembre està previst que segueixin les reunions del ministeri amb els rectors sobre aquestes reformes. Caldrà seguir de prop els esdeveniments per veure com es van concretant.

L’estabilització i la promoció del PDI, més lluny encara

Com és sabut, ja fa temps que el ministeri va proposant i introduint canvis que afecten molt directament el professorat universitari.

Des de desembre de 2011 les plantilles estan congelades (sols es permet una taxa de reposició del 10% de les places de professorat funcionari) per reial decret-llei. Un decret-llei és una manera de modificar o crear una llei per motius d’extraordinària i urgent necessitat (Constitució Espanyola, article 86), sense que el Congrés dels Diputats i el Senat puguin fer res més que acceptar-lo i rebutjar-lo en la seva integritat, sense introduir-hi esmenes.

Les retribucions van ser reduïdes (com al conjunt dels treballadors públics) per reial decret-llei el 2010 i, successivament, el 2011 per la llei de pressupostos i el 2012, per reial decret-llei. Un reial decret-llei de juliol de 2012 també va reduir considerablement altres drets laborals. Des d’aleshores, les reduccions salarials de 2013 i 2014 les ha dut a terme el govern de la Generalitat de Catalunya.

Un altre reial decret-llei, aquest cop íntegrament dedicat al sistema educatiu, va modificar, l’abril de 2012, el règim de dedicació del professorat, de manera que des d’aleshores la dedicació a la docència depèn del nombre de sexennis i la categoria.

Ara ens arriba notícia que el ministeri pretén introduir dues modificacions substancials en el sistema de selecció i promoció del professorat. De tot plegat se’n desprèn la inequívoca intenció de mantenir ofegada la plantilla del conjunt del sistema de recerca espanyol i el sistema universitari públic, i d’augmentar la discrecionalitat de l’acreditació del professorat.

Trasllats entre universitats, i del CSIC a les universitats

Entre rumors d’un augment minúscul de la taxa de reposició de places de TU i CU (del 10% actual a un possible 20%), sembla que el ministeri preveu facilitar els trasllats entre universitats i la incorporació d’investigadors del CSIC a les universitats. Això es faria mitjançant un article a la llei de pressupostos generals de l’estat per al 2015, el qual permetria a les universitats convocar a trasllat les places vacants de TU i CU (causades per jubilació, per exemple) sense que això es considerés reposició de plantilla.

Aquesta mesura suposaria un pas més en el desmantellament del CSIC, que darrerament ha patit un ofegament econòmic reiteradament denunciat pels seus responsables, i no se li pot escapar a ningú que allunyaria encara més les perspectives d’estabilització del PDI temporal de les universitats.

Un sistema d’acreditació més discrecional

Quan encara es preveia que el govern d’Espanya aprovaria una nova llei d’universitats o, com a mínim, reformaria l’actual, la “comisión de expertos” nomenada pel ministre Wert va apostar per tornar al sistema de “habilitación nacional”. Mentre això no sigui possible, deia la mateixa comissió, almenys cal canviar el sistema d’acreditació. Això és el que es disposa a fer el ministeri, a la llum de la proposta de nou decret d’acreditació.

Les característiques principals de la proposta són més que discutibles:

  • Els criteris d’avaluació es farien més discrecionals.
  • Es facilitaria l’obtenció d’acreditacions a persones sense experiència universitària, sobre la base de la seva activitat professional o de gestió.
  • En general, es facilitaria l’obtenció d’acreditacions a persones amb perfils docents i/o de recerca molt baixos.

Més concretament el projecte de decret inclou els aspectes següents

  • Es complicarien els nivells temàtics: “àrees”, “àmbits” i “branques”

Ara que les àrees de coneixement ja han perdut tot el seu sentit organitzatiu (la configuració dels departaments ja no en depèn i les assignatures dels plans d’estudis tampoc), aquestes s’agruparien en un nombre indefinit i possiblement variable (a criteri discrecional del ministeri) d’“àmbits acadèmics i científics” i aquests, a la seva vegada, en “branques de coneixement”. L’acreditació es demanaria a una de les comissions per “àmbits”, i sols valdria per una de les cinc “branques” (Arts i Humanitats, Ciències, Ciències de la Salut, Ciencies Socials i Jurídiques, Enginyeria i Arquitectura).

  • Més control burocràtic i dels “experts” en avaluació

El ministeri i l’ANECA guanyarien control, en detriment del Consejo de Universidades, sobre els membres de les comissions avaluadores, i podrien renovar-ne el mandat un cop (actualment els mandats són únics) i designar-ne el president. La composició de les comissions es publicaria al BOE.

  • Mèrits mínims exigibles de caràcter quantitatiu

Hi hauria mèrits mínims “obligatoris” de recerca i de docència, els quals es preveuen de tipus quantitatiu (nombre mínim de publicacions, nombre mínim d’anys de docència,…). Tanmateix, seria possible “compensar” les mancances a base d’activitats de transferència, activitats professionals o activitats de gestió.

  • Copiar de l’avaluació dels sexennis la idea de les contribucions destacades

Les sol·licituds haurien de destacar les quatre contribucions que la persona sol·licitant considerés més rellevants de la seva trajectòria científica.

  • De les puntuacions quantitatives a les valoracions qualitatives

Desapareixeria el sistema de puntuació actual, que seria substituït per un sistema de valoracions qualitatives (A=excepcional, B=bo, C=compensable, D=insuficient i E=molt baix o inexistent).

  • Activitats compensables

Sorprenentment, seria possible obtenir l’acreditació per a catedràtic amb C de recerca, compensada per activitats de transferència, professionals o de gestió, i també amb C, D o fins i tot E de docència (vegeu el punt anterior sobre el pas de personal del CSIC a les universitats).

També es podria obtenir l’acreditació per a professor titular amb C, D o fins i tot E, tant de docència com de recerca.

  • Ser CU sense haver estat TU

Per a demanar l’acreditació per a catedràtic ja no caldria ser titular, sinó sols estar acreditat per a titular, amb la qualificació màxima (A) de recerca (vegeu el punt anterior sobre el pas de personal del CSIC a les universitats).

La preinscripció universitària baixa per tercer any consecutiu des de l’augment de preus

A continuació us presentem les dades sobre l’evolució de la preinscripció universitària en els últims cursos recollides en un article del Diari de l’Educació i també una entrevista al vicerector d’Estudis i Planificació, Antoni Ras, sobre quina és la tendència a la UPC.

Accedeix al la notícia original

João França

11.07.2014 – 15:59

Les preinscripcions han baixat un 10,7% des del 2011, cinc punts per sota del descens demogràfic registrat entre els joves en edat d’accedir a la universitat.

Enguany s’han preinscrit a les universitats catalanes 45.226, un 10,7% menys que que els 50.650 estudiants que ho van fer l’any 2011, abans de l’augment de preus. Des de la Secretaria d’Universitats, Jesús Maria Prujà, cap de l’Oficina d’Orientació per a l’Accés a la Universitat de la Generalitat, ha assegurat aquest divendres a la presentació de les dades de preinscripció que “la baixada és simple i pura demografia”, però les dades no coincideixen amb la seva afirmació.

Tot i que la població entre 18 i 20 anys es troba en descens, la baixada de preinscripcions és cinc punts superior. Les dades de l’Institut Nacional d’Estadística mostren que enguany hi ha un 5% menys de joves d’aquesta a edat a Catalunya el 2014 que el 2011.

Fins aquest curs, aquest descens en el nombre de preinscripcions encara no correspon directament amb una davallada del nombre d’estudiants universitaris, que és inferior. Tot i això, les universitats detecten des del curs passat, amb l’augment dels preus i els recàrrecs per repeticions, que molts estudiants es matriculen de menys crèdit.

El nombre de preinscripcions venia pujant des de l’any 2004, un augment que es va veure aturat el 2011 en 50.650, quan va començar el descens fins els 45.226 d’enguany. Pel que fa al nombre d’estudiants, creix des de l’inici de la crisi, quan el mercat va deixar d’absorvir joves amb baixa formació.


Davant la notícia sobre la caiguda en la preinscripció universitària, UpiC s’ha adreçat al vicerector d’Estudis i Planificació de la UPC, Antoni Ras, per demanar-li si la tendència que s’observa a nivell de tot Catalunya també es repeteix a la nostra Universitat.

UpiC: En tres anys, la preinscripció universitària ha baixat gairebé un 11% a Catalunya. Quina ha estat l’evolució a la UPC?

A. Ras: A grans trets, semblant a la del conjunt, perquè la preinscripció (de fet, estem parlant de la demanda en primera preferència) ha baixat un 11’7% en aquests tres anys. Però si s’analitza en detall, el comportament ja no és tan semblant: mentre que a nivell global hi ha hagut dues baixades fortes (-4’8% el 2012 i -3’9% ara) i una de més moderada (-2’5% el 2013), a la UPC ha anat a la inversa: vam baixar molt (-10’8%) l’any passat, per sota de la mitjana (-3’3%) el 2012 i hem pujat lleument (+1’7%) enguany.

UpiC: Així doncs, pel curs 2014-15, a la UPC, ha crescut la demanda en primera preferència?

A. Ras: Sí, tot i que cal matisar-ho, perquè el creixement (92 sol·licituds més) s’explica en part perquè s’han programat, en centres adscrits, dos ensenyaments nous que han tingut una bona tirada. Si ens limitem a les titulacions que ja s’oferien el curs passat, hem tingut 54 sol·licituds menys; però segueix essent un resultat comparativament bo, perquè significa un descens percentualment molt més petit que el de la mitjana catalana i perquè l’oferta de places d’entrada als nostres centres ha disminuït en 120.

UpiC: Com s’explica aquest comportament diferent a la UPC?

A. Ras: No tenim prou informació per donar una resposta fiable. Personalment, trobo que la dada realment sorprenent és la de l’any passat, perquè l’augment del preu de la matrícula en les titulacions d’enginyeria no em sembla prou motiu. Tal vegada hi va influir el ressò als mitjans sobre la delicada situació que vivia la UPC. Potser, enguany, amb l’ambient molt més calmat, hauríem tornat a una certa normalitat.

UpiC: Aquesta millora, o no empitjorament, pel curs 2014-15: és general en tots els centres?

A. Ras: No ben bé: les titulacions que ja tenien una bona demanda, la mantenen; mentre que de les que patien, algunes comencen a refer-se, però d’altres segueixen malament. De tota manera, abans de donar dades per ensenyaments, crec que val més esperar a tenir tancada la matrícula, per tal de disposar d’una visió més completa.

25 anys d’UpiC: Participa a la campanya de mecenatge per a l’edició i impressió del llibre commemoratiu del 25è aniversari!!

Ara fa 25 anys, el juny del 1989, es creava UpiC, el “Grup de Reflexió i Incidència Universitària a la Universitat Politècnica de Catalunya”. El desembre d’aquell mateix any es publicava el document fundacional “UPC: PRESENT I FUTUR”, que contenia la declaració de creació del grup i tres ponències que en conjunt abastien la major part de temes sobre els quals UpiC volia centrar la seva atenció: la universitat cap a fora (docència, recerca, transferència de tecnologia, privatització i extensió universitària) i la universitat cap a dins (òrgans de govern, política de personal, estructura interna).

Hem volgut commemorar el primer quart de segle d’UpiC amb l’elaboració d’un recull de capítols que, globalment, tracten, com no podia ser d’altra manera, els mateixos aspectes que ja preocupaven la nostra associació als seus inicis. Amb aquesta obra pretenem, no només celebrar els 25 anys d’UpiC, sinó també posar les bases per a un debat sobre els temes sobre els quals creiem que cal centrar la màxima atenció durant els propers anys.

Volem fer una edició d’aquest llibre i aprofitar per organitzar una jornada de debat i reflexió sobre la universitat el dia de la seva presentació, que esperem sigui cap al novembre.

Hem creat un projecte Verkami de micro-mecenatge per sufragar les despeses de l’edició. Us animem a participar-hi i a fer-ne difusió. Aquí teniu l’enllaç: http://vkm.is/upic25

llibre

 

 

 

Com i per què volen canviar el govern de les universitats públiques?

Albert Corominas

L’any passat es posaren sobre la taula dues propostes força detallades, i bàsicament coincidents, de modificació radical del sistema de govern de les universitats públiques. Es tracta de l’Informe de la Ponència per a l’estudi de la governança del sistema universitari de Catalunya, designada per la Secretaria d’Universitats i Recerca de la Generalitat,  i del document Propuestas para la reforma y mejora de la calidad y eficiencia del sistema universitario español, elaborat per la Comisión de Expertos para la Reforma del Sistema Universitario Español, designada pel ministre José Ignacio Wert.

Aquestes propostes se situen en una línia iniciada el 2000 amb l’Informe Bricall, en la qual es poden ubicar documents, especialment nombrosos des del 2007, després de l’aprovació de la LOMLOU [1], provinents, per exemple, del Círculo de Empresarios, de la Fundación Conocimiento y Desarrollo o de la PIMEC [2].

Es tractaria, en síntesi, i prescindint de les diferències de matís, d’implantar un òrgan de govern únic, amb pocs membres i forta presència externa, que establiria l’estratègia i el pressupost de la universitat i en designaria el rector o rectora que, per la seva part, designaria les persones responsables de les unitats. Alguns documents remarquen, a més, la urgència d’implantar aquests canvis.

Seria aquesta la clau de volta (la “peça cabdal”  diu la PIMEC [3]) d’un procés que es va iniciar amb intents de desprestigi de les universitats públiques i va seguir amb mesures que, a l’empara de la crisi, han reduït i empobrit el sistema universitari públic i n’han dificultat l’accés: reduccions de subvencions, de personal i d’expectatives d’estabilització i de promoció i augments substancials dels preus de matrícula. I de què es tractaria ara? De rebaixar “el superàvit democràtic de la universitat” [3] , perquè “és impensable que la societat civil i particularment l’empresariat inverteixin i s’impliquin en el món universitari, com li cal al país, sense tenir poder decisori als seus òrgans de govern” [3] i perquè les universitats han de passar de “l’excessiu èmfasi en la producció [de coneixement]” [3] a la transferència. En resum, de canviar els objectius de les universitats públiques. I, per fer-ho, se n’ha de canviar el sistema de govern, perquè qui mana és qui determina els objectius.

Ha estat molt oportú, per tant, que en la sessió del proppassat 24 de febrer del nostre Claustre Universitari es dediqués un punt de l’ordre del dia al debat sobre el govern de les universitats  i s’aprovés una moció al respecte.

El nostre Claustre ha rebutjat les propostes basades en un òrgan de govern únic i un sistema jerarquitzat . D’una banda, perquè en una institució com la universitat pública s’han de prendre decisions de naturalesa molt diversa (econòmica i acadèmica, posem per cas) que no és funcional atribuir a un òrgan únic. D’una altra banda, perquè la jerarquització que es proposa liquidaria la participació i la coresponsabilització de la comunitat universitària, sense les quals no es pot explicar que les universitats públiques hàgim arribat al nivell actual, a despit de la migradesa dels recursos de què han disposat.

Atès que sembla que coincideixen els governs de Catalunya i d’Espanya i sembla que també els de les comunitats autònomes de Madrid i València, així com també diverses organitzacions empresarials i entitats que aquestes patrocinen, es pot considerar que tot està donat i beneit?

És clar que no. Dos membres de l’esmentada Comisión de Expertos (Óscar Alzaga y Mariola Urrea, precisament, i respectivament, catedràtic de dret Constitucional y professora titular de Dret Internacional Públic i Relacions Internacionals) varen signar el que podríem denominar un vot particular a l’informe de la Comisión, amb un argumentació detallada sobre la possible inconstitucionalitat de la proposta, per ser contrària a l’autonomia universitària. A més, per sota de la coincidència aparent entre les propostes empresarials i les vinculades als governs, hi ha una discrepància fonamental: les primeres propugnen que a les universitats públiques manin les empreses i les segones, que hi mani l’Administració.

Està per veure, a més, l’impacte de les complicades dinàmiques polítiques actuals sobre els calendaris legislatius.

En qualsevol cas, és molt important que les universitats facin sentir la seva veu  en un debat que les concerneix, que ens concerneix, vitalment.

I que vigilin i siguin rigoroses en la defensa de les lleis per les quals es regeixen, davant d’intents de saltar-se-les més o menys imaginativament, com ara aquest: “el Manifest planteja canvis legislatius que van més enllà de les competències de la Generalitat en el sentit més estricte, però creiem que sota la cobertura de la Universitat de Catalunya, i amb la participació de les organitzacions empresarials i altres estaments de la societat civil catalana, serà possible assolir bona part dels canvis legislatius plantejats.”[3]

En particular, cal que es tingui això present en relació amb la implantació del Campus del Besòs, per al qual s’han apuntat sovint sistemes de govern que, segons el nostre parer, també anirien “més enllà de les competències de la Generalitat en el sentit més estricte”. El rector va dir en el Claustre que la UPC respectaria els acords previs relatius al Campus i que aquest seria el límit. Però n’hi ha un altre, que és el respecte de les lleis i dels Estatuts de la nostra universitat, en relació amb el qual la UPC ha de ser intransigent, i que no hauria de ser difícil d’assolir, atès que les administracions públiques són les primeres que estan obligades i interessades a complir les lleis i a fer-les complir.

[1] Ley Orgánica de Modificación de la Ley Orgánica de Universidades.
[2] PIMEC: (Micro), Petita I Mitjana Empresa de Catalunya.
[3] Per una reforma ambiciosa del sistema universitari (2011).

100 butlletins d’UpiC

Aquest és el butlletí d’UpiC número 100. El número 1 es va publicar el mes de març de 1993. Prèviament, s’havien difós diverses circulars, aquell mateix curs acadèmic i en els dos anteriors. De fet, els documents fundacionals de la nostra associació són de 1989. Així, doncs, UpiC complirà 25 anys el proper mes de juny de 2014.

Recomanem la relectura de la declaració de creació d’UpiC, [enllaç: www.upc.es/upic/hemeroteca/llibre-groc-1989.pdf ]
on es pot constatar el paral·lelisme entre la situació d’aquell moment i l’actual. Aleshores parlàvem de “l’endinsament de la UPC en un període diferent” caracteritzat per “la reforma de l’ensenyament universitari”, “els estatuts de la UPC” i la seva modificació, “l’elecció de rector i la renovació del claustre”, i manifestàvem la nostra preocupació pel present i el futur de la universitat, tot resumint les qüestions més punyents en 10 punts, el primer dels quals era “la renúncia dels poders públics a finançar suficientment la universitat” (alguns dels altres 9 punts, si no tots, tenen encara avui en dia un reflex ben evident).