No t’ho perdis! (febrer 2013) Imprimeix aquesta informació

De pega amb el Consell Social
L’empresari Joaquim Boixareu, imputat en el cas Nóos, continua presidint el Consell Social de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) malgrat que el seu mandat en teoria havia de finalitzar el juny de l’any passat, quan feia quatre anys de la seva designació.
[…] Boixareu va ser nomenat el juny de 2008 per un mandat de quatre anys que pot ser renovable per un únic període de la mateixa durada, d’acord amb el que estableix la Llei d’Universitats de Catalunya (LUC). Amb tot, aquesta renovació no s’ha produït, quan fa més de mig any que el mandat ha expirat. I és que el nomenament del president del Consell Social de la UPC depèn exclusivament del Govern català, no del rectorat de la UPC. El fet que Boixareu sigui un empresari molt proper a CiU, podria explicar que el Govern estigui donant temps a la “desimputació” per renovar-lo en el càrrec, segons sospiten algunes fonts consultades.
Boixareu, imputat a Nóos, segueix al Consell de la UPC tot i que el mandat ha expirat. El Triangle, 06/02/2013.

Barbaritats en l’oferta de titulacions (Universidad de León)
La Universidad de León oferta a partir del próximo mes de marzo (…) la primera edición del título propio de ‘Estética y Peluquería canina y felina’, con una duración intensiva de dos meses que será impartido por profesores de reconocido prestigio de la Facultad de Veterinaria. […] Los participantes adquirirán enseñanzas no sólo relativas a peluquerías sino a los cuidados relacionados con ojos, pabellón auricular, oído externo, dientes y uñas.
Ibercampus, 17/12/12

La Gaceta de los Negocios a favor de les retallades a la universitat
[…] Los recortes muy bien pueden producir paradójicamente unos efectos muy saludables, pues la Universidad pública tal como la conocemos hasta ahora –salvo las obligadas excepciones- apenas puede ser empeorable; su posición en el contexto europeo no invita precisamente al entusiasmo, tanto en lo relativo a su organización como en lo referente a investigación o a selección del profesorado. Del alumnado ya no queda nada por decir, a partir del momento en que unos legisladores demagogos consagraron un presunto derecho de todos a ser universitarios casi por el mero hecho de existir, lo que ha desplomado el nivel medio de excelencia hasta límites vergonzosos. […] las universidades públicas proponen algo muy parecido a una trampa contable: “Que la educación superior, la investigación, el desarrollo y la innovación (…) sean considerados como una inversión y no como un gasto”.
La Gaceta de los Negocios, 11/12/12

Universitat catalana: altament productiva
Segons un estudi de l’ACUP, “en el rànquing de l’impacte mitjà del sistema d’investigació, Catalunya se situa al sisè lloc dins de l’Europa dels 15”. L’informe de l’ACUP assenyala que, “malgrat la maduresa i excel·lència assolides, s’evidencia també un sistema en tensió que difícilment podrà mantenir-se en el temps sobre la base dels recursos actuals destinats i els resultats obtinguts, que a més amb la crisi s’exposa a un retrocés.”
La Vanguardia, 18/12/12

Tenim bones universitats?
[…] El sistema està canviant i té reptes per assolir, però mai no vam tenir una cosa millor que auguri, amb l’ajuda de les administracions, un futur tan prometedor.
Joaquim Prats (catedràtic de la UB), Funciona el sistema universitari? La Vanguardia, 8/1/13

Sentim, potser massa vegades, que no tenim ni bones universitats ni un bon sistema universitari, cosa que es basa en arguments que suposen un gran desconeixement i que no es fonamenten en cap mena d’anàlisi. […]
Així, es diu que Espanya no té ni una sola universitat, ni pública ni privada, entre les 150 millors del món. […] Sembla que els qui es fan ressò d’aquesta dada desconeixen que aquesta mena de rànquings se centren gairebé exclusivament en indicadors de producció científica. Per això, de les 150 primeres, 148 se situen en països que disposen d’entorns científics i tecnològics amb una despesa inversora en R+D superior a l’1,8% del PIB, […] mentre que a Espanya només arribem a una mica més de l’1,3%. […] Una altra afirmació clarament errònia és que les universitats espanyoles tenen una taxa d’abandonament del 30%. […] Tot sembla indicar que s’insisteix en l’error de confondre abandonament amb abandonament i canvi d’estudis universitaris, cosa que sol ser habitual en tots els sistemes universitaris en els primers anys. […] Espanya té un rendiment acadèmic del 79% (taxa d’acabament dels estudis) davant la mitjana de l’OCDE, que és només del 70%, i això amb una despesa en educació superior inferior a la mitjana de l’OCDE (1’2 a Espanya, en front de l’15 de mitjana a l’OCDE).
També és recurrent l’afirmació […] que sembla que tinguem massa universitats, quan a Espanya disposem d’una universitat (pública o privada) per cada 582.000 habitants, enfront de països com els Estats Units, on n’hi ha una per cada 94.000 habitants, o el Regne Unit, on en tenen una per cada 253.000 habitants.
[…] Segons l’OCDE, mentre que el personal docent a temps complet té uns ingressos bruts anuals als Estats Units de 92.863 dòlars i al Regne Unit de 80.843 dòlars, a Espanya se situa en només 50.777 dòlars.
J. Juliá Igual (vicepresident Conferència de Rectors d’Universitats Espanyoles, rector de la Universitat Politècnica de València). Desconeixement i falta d’anàlisi. La Vanguardia, 16/12/12

Butlletí 93 (desembre de 2012) Imprimeix aquesta informació

Número extraordinari: POSICIÓ D’UPIC DAVANT LES INFORMACIONS SOBRE POSSIBLES ACOMIADAMENTS COL·LECTIUS A LA UPC

No és un rumor, és una declaració d’intencions

Que el rectorat de la UPC considerava la possibilitat d’acomiadaments col·lectius de personal laboral amb contracte indefinit i dedicació a temps complet no era un rumor, era una declaració d’intencions que el mateix rectorat havia difós les darreres setmanes: primer en converses informals, després a òrgans de consulta com els Consells de Centres Docents, de Departaments i d’Instituts, a continuació a òrgans de govern com la Comissió de Personal i Acció Social i, finalment, el plenari del Consell de Govern.

Així les coses, a preguntes explícites dels representants de la comunitat universitària, el rector va reconèixer a la darrera reunió del Claustre Universitari que la possibilitat d’un expedient de regulació d’ocupació (ERO) s’estava estudiant, i va afegir que no podia precisar quins serien els col·lectius potencialment afectats.

En la seva explicació, el rector va combinar una sèrie de consideracions que, per resumir, podríem classificar en dos grans grups: les de caràcter econòmic, que portarien a considerar impossible mantenir la dimensió actual de la plantilla, i les que tindrien a veure amb la qualitat i el rendiment del personal, que portarien a creure que una part de la plantilla no treballa prou o no treballa prou bé. D’acord amb això, semblaria deduir-se que el rectorat estaria considerant la possibilitat d’acomiadaments col·lectius per motius de viabilitat econòmica i també per, suposadament, millorar la qualitat de la UPC.

El sentit d’aquest butlletí especial

Davant la gravetat d’aquestes informacions, UpiC voldria contribuir, amb aquest butlletí especial, a què l’equip rectoral reconsideri el seu propòsit i, alhora, a què el conjunt de la comunitat universitària eviti que es produeixin acomiadaments col·lectius a la nostra universitat.

Amb aquests objectius, hem recollit i organitzat temàticament una sèrie d’informacions i argumentacions que esperem puguin ser útils.

Quina estratègia segueix l’equip rectoral?

A la pregunta “Creu que el govern sap el que fa o va improvisant sobre la marxa?”, ja fa temps que la ciutadania contesta massivament que improvisa (68%, en el baròmetre de Metroscopia d’aquest mes de desembre). Quin seria el percentatge a la UPC?

Primer va ser el pla de viabilitat. Fins i tot si prescindim de com va ser fet i de quines mesures s’hi proposaven, la pregunta que caldria fer abans de qualsevol nou plantejament és quin n’ha estat el resultat.

Després va ser la “comissió ad-hoc”. Al darrer Claustre Universitari, el rector va informar de la finalització dels treballs d’aquesta comissió encarregada de presentar propostes de racionalització de la UPC (mapa de titulacions, organització de centres i departaments, etc.).

  • Com és possible que s’estiguin plantejant acomiadaments col·lectius abans de conèixer, debatre i, en el seu cas, aprovar aquestes propostes organitzatives? És que potser es pot dissenyar primer la plantilla i després la resta?
  • Com és possible que es barregin arguments econòmics amb arguments de rendiment? No entenem què té a veure la necessitat de quadrar el pressupost amb la sanció a qui suposadament incompleix les seves obligacions. Això segon s’hauria de dur a terme des de sempre i, en tot cas, amb les eines previstes als convenis col·lectius, règims disciplinaris, normatives de règim de dedicació i altres.
  • Creu realment l’equip rectoral, tal com ha afirmat repetidament, que podrà acomiadar unes persones i estabilitzar-ne unes altres? Al nostre entendre, en el millor dels casos això no són més que il·lusions equivocades. D’una banda, perquè no és permès fer un ERO i, a continuació, contractar noves persones. En segon lloc, perquè la possibilitat legal de la nova contractació està en qüestió fins i tot sense ERO (decrets estatals sobre congelació de plantilles a les administracions públiques). Finalment, i pel que fa al professorat, perquè no sembla que la primera tanda de places que el rectorat es proposa convocar dins el pla Serra i Húnter respongui als resultats de les darreres convocatòries del programa d’estabilització de la UPC (vegeu http://www.qpcinforma.org/?p=896).
  • Creu realment l’equip rectoral que pot arribar a haver-hi consens al voltant de les mesures de racionalització de la universitat, tal com insinuava el rector al darrer Claustre Universitari, mentre s’aboquen els centres docents, els departaments, els serveis, etc., a acomiadaments col·lectius (però selectius) a canvi de no se sap quines promeses de futur? És la divisió la millor manera d’afrontar el difícil context en què es veu obligada a treballar la UPC? És el millor moment per provocar baralles internes (acomiadem aquí per, suposadament, contractar allà)?

Desigualtats i injustícies

  • La confusió entre els arguments econòmics i els de rendiment fa témer que s’estigui projectant una sanció que s’aplicaria només als més febles d’entre els suposats incomplidors. S’ha fet referència explícita al professorat col·laborador. Algú sembla estar oblidant que aquest professorat ha estat i segueix sent imprescindible a alguns centres docents i departaments on estan suportant una càrrega docent alta. Algú sembla estar oblidant que són imprescindibles en certs àmbits específics on no hi ha hagut històricament ni tan sols estudis de segon cicle i, molt menys, de doctorat. Algú sembla estar oblidant que, a l’empara de la LOU, existeix un decret de la Generalitat de Catalunya que descriu les característiques d’aquest professorat. Algú sembla estar oblidant que aquest professorat ha estat acreditat per les agències d’avaluació (ANECA, AQU) abans ni tan sols de poder-se presentar a un concurs. Potser volem canviar les regles del joc sobre la marxa i des de la UPC?
  • Una cosa és sancionar una persona que no compleix les tasques que té assignades i una altra de molt diferent és acomiadar-la perquè en un cert moment encara no ha assolit determinats nivells de la seva carrera professional, perquè la possibilitat d’assolir objectius acadèmics o professionals depèn també del suport i de les condicions de l’entorn. Cal evitar que les persones siguin víctimes de les mancances del sistema.

De compromisos, polítiques i mandats

  • Quins compromisos va prendre el rector en ser elegit?Extractes del programa electoral del rector: “Mantenir un estil de govern participatiu, dialogant, flexible i accessible, al servei de tota la comunitat que avui forma la UPC; Implicar tothom en aquest projecte, perquè creiem que la UPC necessita l’aportació de tota la comunitat universitària, sense exclusions; Reconèixer la contribució de cada membre de la comunitat universitària al projecte comú. AMB TOTHOM I PER A TOTHOM.”
  • Quina autoritat moral té l’equip rectoral per plantejar acomiadaments col·lectius?En els tres primers anys de mandat d’aquest equip rectoral (2006-2009), i sense que es produís cap canvi legislatiu ni retributiu que condicionés la despesa de personal, el capítol 1 de la UPC (és a dir, la despesa de personal) va augmentar més d’un 25%.
  • Quin és el mandat del Claustre?Extractes d’acords del Claustre Universitari extraordinari que va tractar de la situació de crisi a la UPC el 16/11/2011: [es demana] “el respecte dels drets de tots els membres de la comunitat universitària”; [cal] “evitar les propostes que puguin implicar greuges comparatius entre els diversos col·lectius que componen la comunitat”; i [si tenien] “un pes indegut en l’adopció de decisions la facilitat o la dificultat per portar-les a terme” [es podien produir efectes] “imprevistos i no desitjats”.

Com afrontar la situació

Les universitats públiques catalanes, i molt particularment la UPC, estem patint una retallada del finançament públic per part de la Generalitat de Catalunya absolutament traumàtica i desmesurada, que no té comparació amb la que han patit la resta de serveis públics: entre el 14 i el 16% el 2011 (un 22% a la UPC) i un 2% addicional –sense comptar-hi la supressió de la paga extra de Nadal- el 2012:  (Vegeu: http://www.upic.cat/?p=1831, http://www.upic.cat/?p=1730).

L’obligació dels responsables de la nostra universitat és defensar l’existència i la qualitat de la universitat pública. El que no es pot fer és, sistemàticament, oferir-se al sacrifici de forma voluntària. Això, en lloc de defensar la UPC davant el Govern tan sols la debilita.

Primer va ser el PAS interí i temporal. Després el professorat associat. L’any següent, més PAS interí i més professorat associat. Ara el rectorat considera un primer ERO. Què vindria després, si aquest primer ERO es dugués a terme?

No podem acceptar acomiadaments perquè tampoc no podem acceptar unes retallades que impedeixin la viabilitat de la universitat pública. Cal plantar cara. Si els poders públics consideren que cal aprimar la tasca que fa la UPC (per tant, si és que ha de tenir una plantilla més reduïda que l’actual: menys recerca, menys docència, menys transferència), el que pertoca és negociar un pla a mig termini i no traumàtic, planificant les jubilacions a 10 anys vista i a partir de criteris de planificació acadèmica.

Annex 1: conseqüències dels ERO que potser no tothom coneix

  • Si la universitat fes un ERO, acomiadaria personal de forma definitiva. La legislació actual no preveu EROs temporals a l’administració pública, com en canvi succeeix a les empreses (reduccions temporals de dedicació, alternança treball/atur, etc.).
  • Si la universitat fes un ERO, la motivació sols podria ser econòmica. En conseqüència, els criteris per determinar les persones a acomiadar haurien de estar justificats per motius econòmics, i no està clar que fos possible seleccionar qui acomiadar per la seva categoria laboral, per la seva titulació o pel seu rendiment. En el cas del professorat, per exemple, seria difícil justificar econòmicament la discriminació entre professorat col·laborador, agregat o catedràtic, ni entre doctors i no doctors.
  • Si la universitat fes un ERO, ara per ara aquest podria afectar el personal contractat (PDI i/o PAS), però no el personal funcionari.
  • Si la universitat fes un ERO, a continuació no podria contractar personal de nou (no és permès). Què passaria aleshores amb el Pla Serra i Húnter? I amb les contractacions per contractes i serveis? I amb les innombrables vacants causades anualment per la volatilitat del professorat associat? I amb les substitucions de baixes?
  • Si la universitat fes un ERO, es posaria en perill el personal temporal, com ara el professorat lector, els ajudants i el professorat associat, ja que resulta dubtós que es pugui acomiadar personal permanent mentre es manté en plantilla personal temporal.
  • Fins avui, tots i cadascun dels EROs que han intentat dur a terme les administracions públiques han fracassat davant els tribunals de justícia, fins i tot quan afectaven les empreses creades per l’administració. En aquest sentit, doncs, un ERO seria un procés traumàtic i llarg que podria acabar amb una sentència que el declarés improcedent. Cal recordar, a més, que la UPC ja té prou fronts judicials oberts causats per actuacions imprudents (incentivació de les jubilacions al Tribunal de Cuentas, l’informe sobre la FPC a la Sindicatura de Comptes).
  • Els EROs comporten una indemnització de les persones acomiadades. La UPC no troba diners per pagar uns complements que deu, però en tindrà per indemnitzacions?

Annex 2: conseqüències dels acomiadaments per baix rendiment que potser no tothom coneix

  • Si la universitat fes una reducció de plantilla per criteris de baix rendiment (és a dir, via expedients en lloc de via ERO), aleshores seria discriminatori fer-ho per tipus de vinculació. Això significa que hauria d’afectar indistintament professorat laboral i funcionari, i de tots els nivells.
  • Si la universitat fes una reducció de plantilla per criteris de baix rendiment, no podria justificar l’acomiadament per baix rendiment de persones que prèviament ha avaluat positivament d’acord amb els seus propis criteris. En el cas del professorat, A’s i B’s en el sistema d’avaluació del règim de dedicació farien l’acomiadament injustificable. De fet, aquesta normativa preveu amb precisió en quines situacions cal obrir expedients per baix rendiment i, en tot cas, no es tracta d’una actuació col·lectiva sinó individual, que afecta tant el PDI laboral com el funcionari.
  • Si la universitat fes una reducció de plantilla per criteris de baix rendiment, no podria justificar l’acomiadament per baix rendiment de persones que ocupen llocs de treball als quals no se’ls exigeix determinades activitats. Per posar un exemple obvi, seria impensable argumentar baixa activitat de recerca d’un professor associat, que no té obligacions de recerca.

Butlletí 92 (octubre de 2012) Imprimeix aquesta informació

El Consell Social i els complements que no es paguen Imprimeix aquesta informació

Fa uns dies, el professorat de la UPC va rebre un missatge del vicerector de Personal en què s’informava que, per decisió del Consell Social, els complements addicionals de docència, recerca i gestió que tenen data d’inici 1 de gener de 2012 i que acabaven de ser concedits, no s’abonarien “fins que la Generalitat de Catalunya no faci efectiu l’import corresponent per fer-hi front”.

Aquesta decisió és d’una legalitat més que dubtosa.

Els complements addicionals que concedeix la Generalitat estan regulats pel decret 405/2006, que desenvolupa l’article 72 de la llei d’universitats. El decret estableix el circuit per a la concessió d’aquestes retribucions complementàries. En primer lloc, les sol·licituds del professorat han de ser valorades favorablement per l’AQU. Després, el Consell de Govern de la universitat ha de proposar l’assignació dels complements a les persones. Finalment, l’assignació esdevé efectiva quan el Consell Social ho acorda.

Doncs bé, al missatge del vicerector s’hi llegeix: “… el Consell Social de la UPC, reunit en sessió plenària en data d’ahir 16 d’octubre, ha aprovat l’assignació individual dels complements addicionals docents, de recerca i de gestió del PDI” (el remarcat és nostre).

Per tant, si el Consell Social hagués tingut algun motiu per fer-ho, podria haver deixat d’assignar els complements al professorat. Però, un cop ha acordat aquesta assignació, opinem que no té competències per “no autoritzar el seu pagament”. Les funcions dels consells socials estan regulades per l’article 14 de la Ley Orgánica de Universidades (LOU) i, més extensament i pel que fa a qüestions econòmiques, per l’article 89 de la Llei d’Universitats de Catalunya (LUC). Hi queda palès que tenen competència, per exemple, a l’hora d’aprovar el pressupost de la universitat, les propostes d’endeutament i les sol·licituds de crèdit extraordinari, sempre que s’hagi de fer una despesa per a la qual no hi hagi crèdit consignat en el pressupost, o bé sigui insuficient o no ampliable. Però no és el cas dels complements a què ens referim, que figuren a les partides 120.20 (Retribucions complementàries del PDI funcionari) i 132.20 (Retribucions complementàries del PDI laboral).

És més, aquestes partides inclouen tant els complements que concedeix la Generalitat com els de l’estat (sexennis, quinquennis). Per tant, no té cap sentit que uns (els de l’estat) sí que s’abonin i els altres (els de la Generalitat), no. De fet, si el Consell Social tingués atribucions per no autoritzar el pagament de partides incloses al pressupost, tampoc fóra lògic limitar-se als complements que vencien enguany i no a tots; o no estendre-ho als triennis vençuts al setembre; etc.

Tot plegat, dóna la impressió que el Consell Social s’ha precipitat adoptant una mesura que no li correspon. Confiem que rectifiqui, abans que una allau de reclamacions judicials posi encara més en entredit el prestigi de la UPC.

Un rector nomenat a dit dirà a cadascú com ha de fer la feina: és aquesta la nova governança? Imprimeix aquesta informació

Els darrers anys, la qüestió d’un canvi del sistema de govern de la universitat s’ha posat de moda. Des de l’Informe Bricall (2000) fins la Estrategia-2015 (2008), passant pels informes de la Fundación Conocimiento y Desarrollo (2008), es detecta una campanya que posa en qüestió el model actual i propugna substituir-lo per un de caire jeràrquic. Si bé és innegable que el sistema que ara tenim té aspectes clarament millorables, això no és motiu per acceptar de forma acrítica les alternatives que es proposen, que sovint es limiten a repetir com una lletania les mateixes valoracions i suposades solucions, sense acompanyar-les, però, d’una anàlisi seriosa de la situació ni d’una argumentació acadèmicament vàlida del perquè les seves solucions són les adients.

En aquests moments, tant en l’àmbit català com en l’estatal hi ha comissions d’estudi d’un hipotètic nou model de governança, cosa que fa preveure que aquest pot ser un dels temes estrelles del curs actual. El Conseller Mas-Colell, en el discurs d’inauguració del curs universitari 2012-2013 deia: “Permetin-me una paraula sobre la governança universitària, un tema en què, com sabeu, hem insistit. […] és necessària, entre d’altres, una profunda reforma del sistema de governança (gairebé tots els països de la UE l’han fet) […] El Govern va encarregar a un equip d’experts un document sobre la qüestió.” Aquest document hauria de ser discutit en el marc de la comissió que hem esmentat abans, comissió creada per la Conselleria i aixoplugada pel Consell Interuniversitari de Catalunya, que agrupa representants dels partits parlamentaris,  de patronals i sindicats, de les universitats, juntament amb experts; i que en aquests moments, amb la convocatòria d’eleccions, es troba en stand-by.  Tot i això, l’equip d’experts a què es referia el conseller va lliurar el passat mes de juliol un document de treball del qual se n’ha fet ressò la premsa i que explicarem en aquest apunt. Comencem per indicar qui són les persones que l’han redactat.

Qui és qui a l’equip “d’experts”

La ponència que esmentava el Conseller i que ha preparat el document amb les noves propostes per al govern de les universitats està formada per 10 persones, amb perfils diversos:

  • Acadèmics: Miguel Beato (director del Centre de Regulació Genòmica de Barcelona), Martí Parellada (catedràtic de la UB i coordinador general dels informes de la Fundación Conocimiento y Desarrollo, en l’òrbita del Banc Santander), Gemma Rauret (catedràtica de la UB que fou directora d’AQU i ANECA) i Joan Viñas (antic rector de la UdL, ara president de l’Institut Català de la Salut).
  • Empresaris: Joaquim Coello (president d’APPLUS+, que fou president del Consell Social de la UB i va mantenir un greu enfrontament amb el Claustre i rector de la UB) i Carles Sumarroca (president d’honor del grup Comsa Emte, que fou president de PIMEC i conseller de Foment del Treball Nacional).
  • Estudiant: Jordi Codony (president del Consell de l’Estudiantat de les Universitats Catalanes, estudiant de màster a l’ETSECCPB i associat de recerca a l’IESE).
  • Gestors: Francisco Longo (Secretari general d’ESADE), Francesc Solà (director general de FIRA 2000 SA, que fou gerent de la UPC i director de l’empresa de consultoria TRANS especialitzada en temes d’universitat), i Josep Maria Vilalta (secretari de l’ Associació Catalana d’Universitats Públiques, que fou cap de la unitat de planificació estratègica de la UPC).

Les propostes més destacades

Patronat. Seria l’únic òrgan de govern (una mena de fusió entre Consell Social i Consell de Govern). Nomenat a mitges entre el govern de la Generalitat i el Senat. Nomenaria el rector. El nom es basa en l’antecedent històric de la Universitat de Barcelona durant la república. (El document no oblida esmentar qui en formava part: Pompeu Fabra, Pi i Sunyer, Trias i Pujol, Gregorio Marañón, Bosch Gimpera… Un perfil bastant diferent del de la majoria de presidents i membres de Consells Socials que els diferents governs han nomenat els darrers anys!).

Consell executiu. Vindria a ser com l’actual equip rectoral, però inclouria també responsables d’Estructures Bàsiques. El rector en nomenaria tots els membres. Executaria els acords del Patronat.

Senat. Substituiria el Claustre, però amb menys membres i només tindria caràcter consultiu. Seria l’únic òrgan amb presència de PAS (10%) i estudiants (20%).

Estructures Bàsiques. Es tractaria d’una superestructura (tipus campus temàtic o territorial) que caldria crear perquè, afirmen, hi ha massa centres, departaments i instituts. La seva direcció seria nomenada pel rector i, a la seva vegada, nomenaria les persones que dirigirien els centres i departaments i instituts que englobés. Tindrien competències en docència, recerca i transferència de resultats. Disposarien d’un òrgan assessor format per persones externes a la universitat i d’un Senat, consultiu, que vindria a substituir el que ara són consells i juntes.

Gerència. Caldria disposar d’una estructura gerencial professional (ens preguntem què és ara, doncs). Seria nomenada pel rector.

En resum, s’estableix una cadena de nomenament clarament jerarquitzada, en el vèrtex de la qual hi ha un rector nomenat pel Patronat, és a dir, de facto, pel govern. Tot per tal de (citem) “alinear els objectius estratègics de la direcció universitària en tots els seus nivells de decisió”, i evitar que passi com ara, en què, per exemple, (tornem a citar) “el Rector/a està en minoria [al Claustre]”.

Contradiccions internes de la proposta

Una de les crítiques més evidents que es pot fer a la proposta és que cau en un seguit de contradiccions. La més remarcable és que repetidament afirma que cal “donar més llibertat a les Universitats” i que es tracta de “simplificar i desregular el sistema, donant més i major capacitat a la Universitat per traçar el seu propi camí”; però, en canvi, en força ocasions es concreten amb tot detall aspectes diversos de com haurà de ser el sistema de govern. Per exemple, el document:

  • Detalla la xifra exacta de membres del Patronat, qui els nomena, com es renova; estableix que en formaran part antics alumnes i que no cal que els membres hi tinguin dedicació exclusiva. També dóna un llistat de funcions.
  • Precisa qui són exactament els membres del Consell Executiu: entre d’altres, un responsable de formació contínua.
  • Al Senat, precisa el nombre de membres i la distribució exacta per estaments.
  • Detalla quines comissions del Senat han de figurar forçosament als Estatuts de totes les universitats: acadèmica, de personal, de recerca i de transferència.
  • Cal que hi hagi un Consell Consultiu extern.
  • Quelcom anàleg pels graons successius de l’estructura (unitats bàsiques, centres, departaments i instituts).
  • Fins i tot parla de l’itinerari acadèmic per al nou professorat, fixant la durada de la tenure-track i el nombre d’avaluacions a què s’ha de sotmetre.

Mancances de la proposta

Una altra crítica natural és que la proposta ignora completament el problema de com aconseguir la implicació del personal de la universitat davant una estructura tan jeràrquica i en què el marge de llibertat acadèmica del professorat es veuria sensiblement reduït en haver d’alinear la seva activitat als objectius que el Patronat hagi decidit per a la universitat.

A nivell formal, una feblesa del document és la manca d’explicacions i referències que donin suport a les afirmacions que s’hi fan: “La Universitat va bé, però necessita canvis importants” (Sí? Per què?); “En els darrers 20 anys molts països europeus han fet profunds canvis en el seus sistemes de governança universitària” (Quins canvis? Amb quins resultats?); “Les disfuncions que genera l’actual sistema de govern de la Universitat pública ja han estat suficientment diagnosticades” (Per qui? On?); “es poden assenyalar algunes de les tendències que s’estan produint arreu” (Font?); “El sistema d’ajuts als estudiants és dels més allunyats de l’entorn europeu” (En quin sentit?); “Els experts afirmen” (Quins experts? On?); “Establir, com han fet les universitats mes (sic) destacades d’Europa i Amèrica…” (Quines? Font?); “la col·laboració entre universitats encara és feble” (Per què?); “es manté una certa introspecció i manca de permeabilitat amb la societat a l’hora de dissenyar i implementar les activitats acadèmiques” (Per què?); “La major part de les recomanacions i reformes proposades poden implantar-se sense necessitat de modificar el marc normatiu estatal” (Justificació?);…

A més, la bibliografia és curta i la meitat de les entrades són textos legals.

Per altra banda, els autors no poden evitar caure de tant en tant en asseveracions d’un to un pèl messiànic, en què s’erigeixen en oracles de la societat: “… que és el que la societat necessita”; “Ara cal afrontar un altre repte”; “el que la societat catalana demana i necessita de les universitats”; “La Catalunya del segle XXI ens convida i ens exigeix …”; etc.

No només governança

Finalment, un dels aspectes que més sorprenen és que, a partir de la idea que cal entendre la governança en un sentit ampli, la ponència tracta de molts altres aspectes del sistema universitari i hi proposa un seguit d’actuacions i canvis, de vegades prou rellevants. Sovint aquests canvis coincideixen amb les idees sobre política universitària que ha proclamat el govern actual. D’altres vegades, aquestes propostes tenen un cert biaix que sembla atribuïble a la biografia d’alguns membres de la ponència.

Aquests altres aspectes en què es fan propostes són els següents:

  • El sistema de finançament. Es proposa crear una Agència autònoma de finançament (una AQU amb competències ampliades?) “que assumeixi i canalitzi l’aportació pública a les Universitats”.
  • El personal. Es fa una aposta decidida per la via contractual, a l’americana, per al professorat; i per a la professionalització en tasques de més valor afegit per al PAS. En tots els casos, es fan propostes sobre captació, promoció i remuneració, sense prendre en consideració el marc legal de regulacions laborals ni drets de negociació col·lectiva.
  • La política de preus i beques. Aquí no s’aprofundeix gaire, més enllà de repetir el tòpic que no s’ha de subvencionar la universitat als rics. No es fan propostes concretes.
  • La col·laboració entre universitats. Això vol dir promoure serveis comuns (serveis TIC, compres agregades, serveis lingüístics, cooperació al desenvolupament, serveis d’esports, gabinets d’estudis i documentació…).
  • La universitat ha de ser un actor clau en la sortida de la crisi econòmica. I per això cal promoure l’emprenedoria, entesa amb un alineament de la universitat amb les necessitats en R+D del sector productiu i amb la promoció de patents i spin-off’s.

El cost dels estudis a les universitats públiques catalanes Imprimeix aquesta informació

Comencem el curs amb un canvi molt notable en els preus de la matrícula a la universitat pública. Canvi provocat, d’una banda, pel nou decret-llei estatal que ho regula; i, de l’altra, pel desenvolupament que n’ha fet el govern català.

El decret-llei 14/2012

En la nostra opinió, els dos punts claus d’aquest decret són els següents:

  1. La intenció d’acostar progressivament l’import de les matrícules al cost total del servei (“se fijan umbrales en los precios públicos para aproximar gradualmente su cuantía a los costes de prestación del servicio”)
  2. El reconeixement implícit que aquest cost del servei, ara com ara, és desconegut, perquè no es disposa d’una comptabilitat analítica que permeti repartir les despeses de la universitat entre les diverses activitats que desenvolupa: docència, recerca i transmissió de resultats (“Hasta que todas las universidades implanten sistemas de contabilidad analítica…”).

En aplicació del punt 1, el decret fixa que la matrícula de grau ha de cobrir entre el 15 i el 25% d’aquest cost desconegut (i percentatges molt més alts en cas de repetició d’assignatures). En el cas dels màsters, val la mateixa forquilla pels que donen accés a professions regulades (arquitectura; enginyeria superior industrial, de telecomunicació i de camins; etc.), mentre que la matrícula ha de cobrir entre el 40 i el 50% del cost en la resta. Dins d’aquests marges, cada comunitat autònoma estableix els preus per totes les universitats públiques del seu territori.

La política de preus del govern de Catalunya (decret 77/2012)

La resposta del govern de la Generalitat davant d’aquest nou context s’articula de la manera següent:

  1. Declara que el curs 2011-12 les matrícules cobrien el 14’97% del cost.
  2. Fixa un augment del 67% en els graus i hi manté tres preus diferents en funció del coeficient d’estructura docent de l’ensenyament (entengui’s nivell d’experimentalitat).
  3. Canvia l’estructura de preus de màsters: fins ara hi havia tres tipologies de preu i cada Consell Social decidia a quina corresponien els màsters de la seva universitat; però el 2012-13 només es distingeix entre màsters que habiliten per una professió regulada i la resta de màsters. Per als primers, el percentatge d’augment depèn de la tipologia en què fossin l’any passat, i es mou entre el 127 i el 165%. Per als altres, es mou entre el 204 i el 263%.
  4. Modifica les beques Equitat dels graus, que de facto es converteixen en uns descomptes en el preu de la matrícula. Aquests descomptes poden ser del 10, 20, 30, 40 o 50%, en funció de la renda familiar.

En principi, aquest increment de preus era una mesura del pla del govern per complir amb l’objectiu de dèficit. Per tant, havia de significar un estalvi en les despeses de la Generalitat: és a dir, l’augment de recaptació que tindrien les universitats gràcies a la pujada de les matrícules s’hauria de veure contrarestat per una disminució de l’aportació pública. Finalment, no serà ben bé així: la Secretaria d’Universitats no disminuirà per aquest motiu la seva aportació al sistema universitari; però el cost de les beques Equitat l’assumeixen les universitats. (Per ser més precisos: aquestes beques es converteixen en un artifici comptable: ningú no fa cap aportació explícita de diners; simplement les universitats deixen d’ingressar la part del preu de matrícula que cobreix la beca).

Càlculs dubtosos

El govern ha afirmat que el curs 2011-12, l’estudiantat assumia el 14’97% del cost. Tota la informació feta pública sobre tan curiosa xifra es redueix a la transparència següent:

 

Font: http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/docs/2012/06/29/14/15/b08792ab-3392-4dcf-86d9-43b616f8af83.pdf Noteu la diferència en la precisió amb què es donen les xifres: per poder dir que l’aportació estudiantil no arriba al 15%, es dóna la dada amb dos decimals, cosa que no es fa amb la resta, de manera que la suma dels 3 percentatges dóna més de 100. En tot cas, és insòlit que el govern imputi tots els costos del sistema a la docència: si tot fos tan simple, el decret-llei no reconeixeria que cal una comptabilitat analítica! De fet, un estudi (molt més argumentat) de l’Observatori del Sistema Universitari estimava en un 20% la part del cost de l’ensenyament coberta per les matrícules. Tornant a les xifres del govern, amb l’augment del 67% de la matrícula de grau no s’ultrapassaria el 25% màxim establert en el decret-llei. Però, segons ha explicat el rector als òrgans de govern, ja se sap que la Generalitat donarà aquest curs menys diners a les universitats dels que havia pressupostat, perquè reduirà la xifra prevista en una quantia igual a la de les retallades retributives del personal (supressió de la paga extra de Nadal). Per tant, en tancar el balanç, els càlculs s’hauran de fer sobre unes dades diferents en qui hi haurà menys aportació pública que l’any passat, així que la part que correspon a l’estudiantat podria superar el 25% legal.

Beques no tan equitatives

Les eufemísticament anomenades beques Equitat, a més de no ajustar-se a la definició de beca del diccionari, no són tan equitatives com podria semblar. Es basen en el que anomenen renda familiar i que s’obté amb un càlcul complex a partir de les declaracions de renda. Però es prou sabut que l’IRPF, dóna una informació molt limitada sobre el nivell econòmic real dels declarants. Fins i tot si es deixa de banda el frau fiscal, l’IRPF és un impost que grava, bàsicament, les rendes del treball: el 2009, la mitjana de les rendes del treball (és a dir, salaris i pensions) era de 19.359 €, mentre que empresaris i professionals declaraven només 8.275 € en concepte d’activitats econòmiques. La puja de la matrícula a les universitats s’aplica, doncs, essencialment, als assalariats, no als empresaris. A més a partir d’un cert nivell d’ingressos en amunt, tothom paga el mateix, tant si és el futbolista més ben pagat com si es tracta d’una família amb 4 membres i uns ingressos nets de 60.000€ l’any. No és cert, doncs, que es pagui d’acord amb el nivell de renda.

Algunes comparacions 

 

Font: http://www.observatoriuniversitari.org/wp-content/uploads/2012/10/Preus-2012-2013.pdf

Font: Elaboració pròpia a partir de http://www.observatoriuniversitari.org/wp-content/uploads/2012/10/Preus-2012-2013.pdf

 

 

Font: http://www.observatoriuniversitari.org/wp-content/uploads/2012/10/Preus-2012-2013.pdf

Font: Elaboració pròpia a partir de http://www.observatoriuniversitari.org/wp-content/uploads/2012/10/Preus-2012-2013.pdf

Font: Elaboració pròpia a partir de l’informe de la Unió Europea National student fee and support systems 2011/2012 .

Font: Elaboració pròpia a partir de l’informe de la Unió Europea National student fee and support systems 2011/2012 .

Font: Elaboració pròpia a partir de l’informe de la Unió Europea National student fee and support systems 2011/2012 .

 

 

 

Fundació Politècnica de Catalunya, segona part Imprimeix aquesta informació

Al darrer butlletí, fèiem referència a l’Informe 22/2011de la Sindicatura de Comptes relatiu a l’exercici finalitzat el 31 d’agost de 2009 de la Fundació Politècnica de Catalunya.

En paral·lel, quatre membres del Consell de Govern de la UPC van adreçar un seguit de preguntes al rector sobre la mateixa qüestió. A la sessió de juliol del Consell de Govern hi va comparèixer qui fins l’estiu ha estat director de la FPC, el professor Joaquim Olivé Duran. És d’agrair l’actitud del professor Olivé de donar explicacions i aportar nombrosa documentació. Tanmateix, algunes de les preguntes van quedar sense resposta perquè qui les podia contestar, el rector i president del Patronat de la FPC, no ho va fer.

Dit sigui de passada, sorprèn que, malgrat que a la remodelació del Consell de Direcció del juliol passat es va crear un vicerectorat de Formació Permanent, la baixa del professor Olivé s’ha cobert tanmateix amb el nomenament d’un nou director de la FPC.

Els punts que ens semblen més importants de la informació aportada per l’ex-director de la Fundació són els següents:

  • L’acord fundacional de la FPC (de l’any 1994 i vigent fins el 2009) preveia dues tipologies de programes. En una d’elles, “la planificació i l’aplicació de les despeses del programa les decideix el professor, a excepció de les despeses generals […]; el resultat econòmic del programa està a disposició del professor; l’FPC no elabora ni coneix el pressupost de despeses del programa”. És a dir, el responsable del programa tenia mans lliures per disposar com volgués dels ingressos obtinguts, i això explica com ha estat possible que recursos generats per les activitats de formació permanent s’hagin destinat a despeses de caràcter particular. Actualment, aquesta modalitat ja no està vigent.
  • El trasllat de la FPC, des del Vèrtex a la nova ubicació al 22@ fou una iniciativa de la UPC, no de la Fundació.
  • La FPC va enviar, el febrer de 2012, una proposta per renovar de contracte-programa amb la UPC (pendent des de 2005). La UPC no hi ha respost fins al mes de juliol.
  • La FPC, des de l’exercici 2000-2001, ha tingut resultats positius en tots els exercicis menys un. Com a mínim un 50% d’aquests resultats ha revertit a la UPC i fins i tot en algunes ocasions s’ha abonat amb antelació a la data obligada, per ajudar a alleujar les tensions de tresoreria de la Universitat.
  • El total aportat per la Fundació a la UPC, al llarg de tots aquests anys no ha estat gaire superior al milió d’euros. En el mateix temps, la quantitat satisfeta per la FPC a nòmines de professorat de la UPC en concepte de docència ha estat de gairebé 28 milions d’euros.
  • La plantilla de la FPC ha passat de 104 persones al final de l’exercici 2008-2009 a 74 en l’actualitat. Des de l’inici de la crisi, el nombre d’estudiants s’ha reduït a menys de la meitat i els ingressos, en més d’un 37%.
  • El professorat universitari representa aproximadament un 25% del conjunt del professorat de la Fundació i els titulats per la UPC, entre el conjunt dels estudiants, una proporció similar.

Des del punt de vista de la UPC, i un cop s’han eradicat les irregularitats més flagrants que denunciava l’informe de la Sindicatura, el que ens sembla més preocupant de tot plegat és que:

  • En tractar-se d’una activitat no subvencionada i adreçada a professionals, la formació permanent hauria de tenir una rendibilitat significativa per a la UPC. En canvi, la FPC, des de la seva creació ha representat un cost per a la Universitat, ja que els resultats transferits són clarament molt inferiors al cost de l’ús, per part de la Fundació i sense contraprestació econòmica, d’una part del Vèrtex fins 2008 (cosa que ha implicat que la UPC llogués locals en altres edificis) i al pagament, per la UPC, des de 2008, del lloguer de l’edifici del carrer Badajoz (de l’ordre d’uns 2,5 milions d’euros) i de l’amortització de les obres (que tingueren un cost d’1 milió d’euros).
  • Al llarg d’aquests anys, una part del PDI ha pogut obtenir, com a resultat de col·laborar amb la FPC, unes retribucions complementàries significatives. No queda clar, però, que aquestes retribucions només siguin percebudes pel PDI que fa la docència regular a què està obligat.
  • El trasllat, el 2008, la FPC al 22@ fou una decisió equivocada, pròpia dels anys d’expansió econòmica, però no de la crisi que s’estava covant i que va esclatar el mateix any 2008. Que la UPC estigui obligada, pel contracte de lloguer que va signar, a mantenir-lo un mínim de deu anys, sembla un error de gran magnitud. (Cal dir que l’ex-director de la Fundació va explicar que havia aconseguit una rebaixa substancial del preu del lloguer).
  • Al nou contracte-programa (finalment aprovat a la mateixa sessió del Consell de Govern, amb 24 vots a favor, 5 en contra i 6 en blanc) s’hi especifica que la FPC es farà càrrec del 50% del lloguer de l’edifici. Per tant, en comptes de ser una font d’ingressos per a la UPC, les activitats de formació permanent seguiran implicant una despesa neta.

Per acabar, si resulta que la UPC ha ignorat durant un bon grapat d’anys allò què s’esdevenia a la FPC, convé preguntar-se si és suficient el control que la Universitat exerceix sobre la resta d’entitats del Grup UPC: UPCNET, la Fundació CIM, la Fundació Centre d’Innovació i Tecnologia, el Parc Mediterrani de la Tecnologia i el Parc UPC. Podem confiar que en cap d’aquestes unitats no s’hi produeixen irregularitats? Quin profit o cost tenen per a la UPC? I, si bona part de les antigues irregularitats a la Fundació eren degudes a la possibilitat de carregar despeses personals a comptes lligats a programes però controlats directament pel seu responsable, es pot garantir que no ha estat possible fer un mal ús dels comptes de serveis del CTT?

Abusos de poder. Alguns membres més del compte al Consell de Govern i altres coses… Imprimeix aquesta informació

Consell de Govern

La Ley Orgànica de Universidades (LOU, 2001) establia que el Consell de Govern (CG) de la universitat havia d’estar format pel rector, el secretari general, el gerent i un màxim de 50 membres de la comunitat universitària, i afegia: “De éstos, el 30 por ciento será designado por el Rector”. La resta es distribuïen entre un 40% de representants de la comunitat universitària i un 30% de representants de degans i directors. El 2007 es va aprovar la llei de modificació de la LOU (LomLOU). Aquesta llei va eliminar la possibilitat de la designació directa de membres per part del rector. Des del maig del 2007, els membres del Consell de Govern haurien de ser el rector, el secretari general, el gerent, els vicerectors, una representació de la comunitat universitària, i una dels degans i directors.
Han passat 5 anys, i al Consell de Govern de la nostra universitat ha seguit havent-hi un 30% de membres designats pel rector. De fet, la proporció va superar el 30%, en dimitir alguns dels membres electes en representació del PAS sense que les vacants hagin estat cobertes.
Volem fer notar que la llei del 2007 habilitava els Consells de Govern per aprovar la normativa necessària d’adaptació mentre no es modifiquessin els Estatuts. Així es va fer en altres aspectes de la normativa de la UPC que calia adaptar a la nova llei, però no en aquest aspecte.

La LomLOU donava 3 anys de termini perquè les universitats adaptessin els seus Estatuts a la nova regulació. El termini vencia el maig del 2010. La UPC encara no ha fet l’adaptació legal, ja que un cop aprovats els nous estatuts el passat juliol, 11 de les 15 persones designades pel rector van passar a ser membres nats (vicerectors), però les altres 4 persones hi continuen com si res. De fet n’ha designat una recentment.

Claustre

Segons la disposició transitòria primera dels nous estatuts, la constitució del Claustre Universitari (CU) s’ha de realitzar en el termini màxim de sis mesos des de l’endemà de la publicació d’aquests en el DOGC. El CU actual va ser elegit el 22 d’octubre de 2009 i es va constituir el 26 de novembre de 2009. Té un mandat de 3 anys. Hi ha una sessió convocada per al 23 de novembre de 2012, i les eleccions per a formar un nou CU encara no estan convocades…
El CG va ser elegit en la reunió del CU dels dies 26 i 30 de novembre de 2009 i es va constituir el 9 de desembre de 2009. També té un mandat de 3 anys. Al pas que anem, fins quan es perllongarà la seva actuació?
Cada any es produeixen nombroses baixes a la representació estudiantil al CU, causades principalment perquè molts dels representants finalitzen o abandonen els estudis. La normativa preveu que les vacants es cobreixin mitjançant unes eleccions parcials que es duen a terme cada inici de curs. L’any passat, la secretaria general va pretendre dur-les a terme quan la matrícula encara no havia tingut lloc. Enguany, en canvi, en acabar-se la matrícula no ha engegat el procés i finalment, a mitjans d’octubre, ha optat per demanar els representants estudiantils que hi renunciïn, és a dir, que renunciïn a un dret que no és seu, sinó dels seus electors. El més sorprenent és que, per una altra banda, es decideix fer eleccions per cobrir les vacants que hi ha al CG. I es fa apel·lant al mateix article del nous Estatuts (el 107) que obliga igualment a cobrir les vacants que hi hagi en tot òrgan de govern col·legiat (en particular, el Claustre).

No t’ho perdis! (octubre 2012) Imprimeix aquesta informació

Les lliçons del rector de la UB
“La competitivitat ho inunda tot i el risc és que la universitat perdi valor com a servei públic.”
Dídac Ramírez, rector de la UB, durant la presentació del seu llibre ‘Universitat, valors i societat’. La Vanguardia, 05/10/2012

El Pla Serra-Húnter i la internacionalització del professorat
El Programa Serra-Húnter, basat en la contractació laboral, també ens ha d’ajudar a augmentar el nivell d’internacionalització del professorat (el 3% actual és massa baix, encara que seria més alt si incloguéssim els investigadors Icrea que són a les universitats).”
Del discurs d’inauguració del curs universitari 2012-13 del Conseller Mas-Colell
http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/AppJava/notapremsavw/detall.do?id=161648

Com retallen a la Universidad Complutense de Madrid
La prioridad son las nóminas, pagar a los externos y a los becarios. Se han eliminado los gastos de representación. Reajuste de la cúpula administrativa, niveles y complementos. Aquellos profesores y el personal que tengan los salarios más elevados se quedarán sin ayuda para el pago de las tasas de matrícula de sus hijos pero aquellos con menos recursos sí tendrán ayudas.
http://revista-quanto.com/2012/10/ i http://www.ucm.es/?a=news&d=home430

La seva gent, el gran valor de la UPC
“La universitat pública no forma part dels problemes que es deriven de la crisi sinó que en forma de les solucions…”
“I és que darrera l’activitat de la nostra Universitat hi ha sempre persones i equips que amb el seu treball constant, eficient i eficaç possibiliten l’obtenció dels resultats que amb orgull podem presentar davant la societat.”
“El mapa territorial de la UPC en el qual estem treballant ens ha de permetre ordenar centres i titulacions i potenciar recursos.”
“Sabem que la millor manera de lluitar contra el dèficit és cercant noves fonts de finançament fonamentades en la valorització de la recerca i de la interacció de la universitat amb la societat i fent-nos més competitius.”
Del discurs d’inauguració del curs universitari 2012-13 del rector de la UPC
http://www.upc.edu/la-upc/la-institucio/el-rector/discursos/discurs-rector-2012-2013

La universitat, al servei de les empreses
“Les millors universitats del món tenen uns trets bàsics en el seu model de governança que ens han d’inspirar a l’hora de repensar el nostre model.”
“Hem de posar tot el nostre potencial, la nostra recerca, el nostre coneixement, al servei de la indústria i hem d’impulsar la innovació per ajudar les empreses a sortir de la crisi i a crear llocs de treball.”
Del discurs d’inauguració del curs universitari 2012-13 del president del Consell Social
http://www.upc.edu/saladepremsa/al-dia/mes-noticies/el-28-de-setembre-s2019inaugura-el-curs-academic-2012-2013-a-la-upc/discurs_president_consell_social.pdf

Incentius il·legals per a les jubilacions a la UPC?
La Universitat Politècnica de Catalunya continua pagant un complement de prejubilació a 80 professors malgrat que tant el Tribunal de Comptes com la Sindicatura de Comptes han advertit que és il·legal.
Cadena Ser, Ràdio Barcelona, 17/10/2012
http://www.cadenaser.com/economia/articulo/prejubilacions-il-legals-universitat-politecnica/csrcsrpor/20121017csrcsreco_2/Tes

Endeutar-se per estudiar
Dues terceres parts dels universitaris nord-americans es van graduar endeutats l’any passat i […] la mitjana [del deute] són 23.000€.
El deute estudiantil entra a la campanya del EUA. El Periódico de Catalunya, 19/10/2012