“Hay [...] modelos que apuestan por la privatización de la educación superior, amparados en una teórica libre competencia y en una hipotética libertad de enseñanza, a la que sólo pueden acceder los que más tienen y no necesitan ser iguales porque gozan de todos los privilegios. Yo defiendo una universidad pública de calidad, que es la única capaz de garantizar la verdadera igualdad.”
Adelaida de la Calle, rectora de la Universidad de Málaga
TE, nº 288, desembre 2007, p. 16
Si una campanya és un conjunt d’actuacions encaminades a un mateix fi, aparentment se n’està desenvolupant una de molt important per promoure reformes de gran abast en el sistema universitari públic. Efectivament, articles i intervencions dels presidents dels consells socials de la UPC i de la UB, Srs. Folch [RF] i Coello [JC], del director de la càtedra UNESCO de gestió i política universitària de la UPM, professor Michavila [FM], el document Una Universidad al servicio de la sociedad [CE], fet públic pel Círculo de Empresarios i altres declaracions o intervencions menys sistemàtiques i solemnes presenten coincidències importants que configuren una campanya, amb independència de la voluntat de les persones o de les entitats corresponents. Encara més, les notícies sobre el Llibre Blanc que prepara l’ACUP (Associació Catalana d’Universitats Públiques) apunten també en la mateixa orientació, malgrat que la poca transparència en tot allò que fa referència al contingut d’aquest Llibre fa difícil opinar-ne.
Com que aquestes opinions s’intensifiquen ara precisament, pocs mesos després que s’hagi aprovat, amb debat públic escassíssim, una nova llei universitària, s’ha d’interpretar que plantegen propostes a termini mitjà i llarg. De fet, alguns elements continguts en els textos esmentats ho confirmen ([1], [2]). Però això no ens ha de portar a aparcar-ne la consideració fins més endavant, perquè les persones i les entitats que les impulsen són conscients i declaren que la pertinacitat és essencial perquè puguin tirar endavant. Interpretem, per tant, que s’ha iniciat una campanya de llarg abast, en la qual convé intervenir des del principi. A més, a Catalunya aquesta campanya podria tenir efectes en un termini més breu, en l’elaboració de la tants cops anunciada modificació de la Llei d’universitats de Catalunya.
Les propostes de reformar aspectes substantius d’una institució només poden prosperar, en un sistema democràtic, si s’aconsegueix convèncer l’opinió pública que la institució funciona molt malament. Per tant, cal difondre’n un diagnòstic fortament negatiu, que pot anar acompanyat o no d’elogis a les persones que formen part de la institució, gràcies a les quals aquesta aconsegueix resultats apreciables, malgrat que globalment estigui molt mal enfocada.
Sobre aquesta base, i amb música de fons sobre la necessitat d’adaptar la universitat als requeriments del mercat de treball, les propostes s’agrupen actualment entorn de tres eixos:
- Els objectius de l’activitat acadèmica: docència destinada a formar persones amb els perfils demandats pel sector empresarial, i recerca orientada cap als productes comercialitzables.
- El sistema de govern: el Consell Social com a consell d’administració, que designaria i donaria directrius a la màxima autoritat executiva (rector o rectora), i una estructura jerarquitzada de poder del rectorat cap a les direccions dels centres, departaments i altres unitats, que ja no serien elegides.
- Els preus públics: el preu de la matrícula hauria de cobrir totalment o en una part significativa el cost del sistema (una de les propostes el xifra en 5.500 €/any).
Tot això per anar a parar on? Segons [CE, 5-6]: “No se trata de insertar la Universidad en el marco del Estado del Bienestar, tendencia que de algún modo ha estado presente en nuestra historia reciente; sino de integrar a la Universidad de manera más decidida en el tejido económico y productivo [...]” [3]
Segurament una part de les crítiques a la universitat pública estan justificades i no sols les compartim sinó que les hem formulades des de fa temps. Hem d’analitzar-les i veure què hem de canviar per millorar. Però només podem estar radicalment en desacord amb l’objectiu que el CE formula per passiva: treure la universitat pública de l’Estat del Benestar, deixar de considerar-la un servei públic i passar a plantejar-la com una mercaderia.
Ens els quadres següents recollim una selecció de cites que detallen el que hem resumit aquí. La selecció no respon a que hi estiguem d’acord o en desacord: hem pretès reflectir de manera sintètica les propostes que les persones i les entitats citades han fet públiques.
| Orientar l’activitat acadèmica cap als interessos empresarials |
| Un sistema que no funciona? |
| [...] el problema és la resistència del nostre sistema universitari a entrar plenament en el segle XXI. [RF] |
|
El Círculo de Empresarios denuncia que la universidad española no funciona. [4] |
|
És una evidència que tenim un sistema universitari ineficient, i que ho és bàsicament per la seva estructura i el seu sistema de gestió [...] [JC] |
| Formació poc adequada, sobreeducació, hi ha massa gent a la universitat? |
| [...] “con el modelo teórico que propone el Proceso de Bolonia, no podrá atenderse a tantos estudiantes”. [5] |
|
“Creo que ningún rector debe pensar en la mercantilización de la universidad como camino correcto”, dijo Rubiralta. No obstante, agregó que “desde la universidad pública defendemos la comercialización del conocimiento y el retorno de éste a la sociedad”. [6] |
| El papel de la universidad será fundamental para conseguir una mano de obra cualificada [...] se empieza a reconocer en el país [Alemania] que el sistema de igualación y de democratización de las universidades [...] sólo ha llevado a la masificación universitaria y a su detererioro. [5] |
|
[...] una falta de adecuación entre la formación que reciben los trabajadores y la que demanda el mercado, lo que se traduce asimismo en altos niveles de sobreeducación [...] el propio mercado comienza a solventar estos problemas, anticipándose a cualquier planificación de las autoridades universitarias. [CE, p. 31] |
| Liquidar la presa de decisions col·legiada |
| El diagnòstic sobre el sistema de comandament i de gestió |
| En los EEUU se sigue un modelo de gobierno tipo “empresarial” o “vertical”, independientemente del carácter público o privado de la Universidad. [...] El Board o Consejo Social [...] goza de autonomía frente al poder político, autonomía que se garantiza con mecanismos similares a los de los bancos centrales independientes. [CE, pp. 19-20] |
|
La complexa estructura de la cadena de comandament, amb innombrables centres de decisió —claustre, consell de govern, consell social, consell de direcció, etc.— i responsabilitats diluïdes, contribueix sens dubte a dificultar el govern. [...] És aquesta una estructura massa complexa i massa poc estructurada en què les responsabilitats i els seus límits estan indefinits i les decisions queden sempre desdibuixades. [JC] |
| La vida académica se articula de manera altamente participativa y democrática. [...] Ello hace que los procesos de toma de decisión, en muchas ocasiones, sean lentos y que la búsqueda del compromiso entre los colectivos prime sobre la eficiencia en el servicio público de la educación superior, tan crucial para el progreso de la sociedad. El sufragio universal que incorporó la Ley Orgánica de Universidades en 2001 alejó, aún más, el sistema de gobierno de las universidades españolas de las holandesas, alemanas o británicas. [FM] |
|
La normativa española ha creado un modelo de gestión universitaria caracterizado como un sistema democrático, prácticamente asambleario, con una elevada cantidad de órganos directivos conducente a una pesada burocracia, y con un escaso margen de maniobra para modelar la gestión universitaria según unas necesidades cambiantes. Esto es, el marco que regula la institución universitaria no es el más conveniente para lograr una gestión de la actividad universitaria moderna, basada en los principios de eficacia y eficiencia. [CE, p. 37] |
| La teràpia prescrita |
| [...] que les autoritats acadèmiques fossin escollides per la societat, en lloc de sortir d’unes eleccions privades entre personal universitari. [...] Tot estudiant hauria de poder ingressar en un centre governat per autoritats identificades i controlades per la societat, no pels seus col·legues. [RF] |
|
La reforma del gobierno universitario debe ser a la vez atrevida y prudente. Atrevida, porque no tenga ningún tema tabú, incluido el sistema de elección de sus dirigentes idóneos [...] debería incluir una reconversión drástica de los Consejos Sociales, de sus competencias y de sus modos de actuación [...] [FM] |
| [...] passant [...] de l’endogàmia autoregulada a l’orientació al servei de la societat, una possible estructura de gestió podria ser un consell de supervisió en què els consellers fossin nomenats pels diferents representants legítims de la societat, és a dir, el govern, el Parlament i els col·lectius socials, professionals, sindicals i empresarials que la integren. Aquest consell de supervisió faria el paper que correspon al consell d’administració d’una societat mercantil, i seria el que nomenaria el rector o l’autoritat executiva màxima, que seria el responsable d’executar el pressupost i el programa d’actuació anual, i que amb una certa cautela podria, a partir de col·lectius qualificats i predefinits, nomenar els degans, vicerectors i responsables de les diferents branques d’activitat, tant docents com de recerca. [JC] |
|
[...] es preciso avanzar hacia un sistema más similar al anglosajón, con un rector elegido por el Consejo Social [...] En todo caso, dadas las evidentes resistencias al cambio en los mecanismos de elección de los órganos de gobierno universitarios, cabría ir introduciendo medidas que mejoren la gestión. [...] En una primera fase, el rector seguiría siendo elegido por los estamentos universitarios, pero debería acordar la estrategia con el Consejo Social y responder ante éste de su correcto desarrollo. [...] Más a medio plazo, [...] los Consejos Sociales [...] tendrán la facultad de nombrar al Rector que asumirá la responsabilidad del gobierno actuando así como Consejero Delegado de la Universidad. [CE, pp. 57-58]. |
| La millora del sistema de governança es veurà reflectida en la propera Llei d’Universitats de Catalunya (LUC) que “recollirà canvis en la millora de la governança del sistema universitari reforçant l’autoritat acadèmica dels rectorats i incrementant l’autoritat real dels Consells Socials en la gestió econòmica de les Universitats”. [7] |
| Que tothom pagui el que costa |
| [...] el sistema termina por ser poco equitativo, puesto que se financia públicamente una educación a la que tienen menos probabilidades de llegar quienes proceden de estratos económicos desfavorecidos. [CE, p. 6] |
|
[...] en el modelo europeo la financiación corresponde esencialmente a los contribuyentes, mientras que en EEUU la financiación privada es incluso más importante que la pública. [CE, p. 16] |
|
Unas tasas tan bajas van contra la propia razón de ser de ese tipo de financiación (que pague quien hace uso del servicio). [...] Unas tasas muy reducidas subvencionan por igual para todos el acceso a la educación superior, sea cual sea su extracción socioeconómica, lo que choca frontalmente con el principio de la equidad. [CE, p. 35] |
| [...] una política de discriminación de tasas, en el sentido de elevar sustancialmente las correspondientes a los estudios de post-grado [...] [CE, p. 58] |
|
“Aumentar estas tasas no perjudicaría a la igualdad de oportunidades, ya que los problemas de acceso de los estudiantes con menos recursos provienen más de los condicionantes sociales que de los financieros”, explicó Alberto Terol, presidente de la Comisión de Educación del Círculo de Empresarios. [4] |
|
Tot estudiant de la universitat pública hauria de pagar el que compra: uns 5.500 euros a l’any. Però, depenent de la seva capacitat (les notes canten), de la seva economia (fàcil de demostrar avui dia) i de les seves dificultats d’accés al campus (distància de la seva llar) hauria de rebre compensacions fins a la completa gratuïtat si calgués o, fins i tot, fins a percebre una beca salari (alguns parlen de crèdit). [RF] |
| Qualsevol persona que es matricula d’una carrera tècnica paga uns 850 euros per anualitat estàndard (uns 60 crèdits). Aquesta quantitat és menys del que costen moltes escoles secundàries. Per esdevenir enginyer o arquitecte n’hi ha prou de destinar els mateixos recursos que per sortir dos dissabtes al mes amb els amics, uns 70-80 euros mensuals. En realitat, aquests 60 crèdits costen uns 5.500 euros (amb la investigació universitària inclosa). L’estudiant, ric o pobre, només paga entre el 15% i el 17% del que rep. Entre tots, doncs, subvencionem el 85% de la matrícula dels estudiants benestants per tal que adquireixin un avantatge competitiu en el mercat laboral. Sí, subvencionem sobretot els estudiants benestants, perquè la majoria dels humils deixen de matricular-se, no pel modest import de les taxes, sinó a causa del sou que no cobraran si estudien a dedicació plena. [RF] |
|
No quiere lo expuesto decir que no quede espacio para la financiación pública de la Universidad: por un lado, la experiencia de países como Reino Unido o Francia pone de manifiesto las dificultades políticas a que se debe hacer frente cuando se plantea una elevación de las tasas universitarias; por otro, también hay externalidades positivas de los estudios universitarios sobre el conjunto de la sociedad, lo cual aboga por mantener cierta cofinanciación pública. [CE, p. 52] |
| [fugir] de sistemes de gratuïtat universal [...], que són injustos en una societat en la qual no tothom té els mateixos recursos econòmics [...] el cost anual d’un estudiant és d’uns 8.000 €, i la matrícula té un preu d’uns 1.000 €, igual per a tothom, la qual cosa fa que l’estudiant rebi una subvenció del 80% del cost real de la prestació que percep. No seria possiblement més just que aquesta aportació fos per exemple del 50% i que la resta de la subvenció pública es repartís sobre la base de criteris d’equitat envers aquells que econòmicament la necessiten i la mereixen pel rendiment que obtenen dels estudis que cursen? [JC] |
|
El Conseller abogó por crear una línea de créditos salario, que los estudiantes pueden devolver cuando dispongan de unos sueldos estables (“o superiores a los mil euros, por ejemplo”). [9] |
Algunes opinions i elements per al debat
Possiblement, hi haurà, i les propiciarem, ocasions per a debatre a fons les qüestions plantejades. Ara només volem apuntar, esquemàticament, alguns elements per al debat:
- La crítica del funcionament de les universitats espanyoles s’ha d’estendre també a les universitats privades.
- S’ha d’analitzar, atès el paper que se’ls vol atorgar en el govern de la universitat, com han funcionat fins ara els consells socials i per què. Específicament, cal esbrinar per què no han exercit funcions que ja els corresponen legalment i que, no obstant, algunes de les propostes reclamen.
- La Constitució Espanyola reconeix l’autonomia de les universitats i la llibertat de càtedra. Cal determinar-ne les implicacions sobre els processos acadèmics i de gestió.
- A la universitat s’han de prendre decisions acadèmiques i decisions econòmiques i de gestió. La responsabilitat sobre les unes i les altres no ha de correspondre necessàriament als mateixos òrgans unipersonals o col·legiats.
- Els discursos sobre la manca d’equitat del sistema de finançament no arriben, pensem, a les conclusions que es derivarien lògicament de llurs premisses. Es diu que els preus públics no són una barrera perquè accedeixin a la universitat les persones amb pocs recursos econòmics (hi estem força d’acord) i que les barreres reals són el fet de no poder renunciar a la retribució pel treball i d’altres. Aleshores, el que cal és prendre mesures per ajudar a superar les barreres reals, és a dir, establir un sistema de beques ben dotat que afavoreixi l’accés a la universitat dels sectors socials que encara no hi arriben (per exemple, la major part de la immigració recent). Ben al contrari, es posa per davant la pujada dels preus públics, que s’arriba a quantificar amb força precisió, perquè sufraguin els costos totals, és a dir, els de la docència i també els de la recerca: això afavorirà l’accés a la universitat dels sectors que n’estan exclosos? Finalment, les propostes d’augmentar els preus públics afavoreixen la competitivitat de les universitats privades i si es portessin a la pràctica tindrien com a conseqüència una reconfiguració radical de tot el sistema.
- D’una altra banda, no podem dir alhora que el sistema és ineficient i que els usuaris n’han de pagar el cost. Cal analitzar les ineficiències, que són moltes i molt importants, i posar-hi remei, per a la qual cosa calen aliances àmplies i estables.
Finalment: d’entrada l’EEES no té relació amb el sistema de govern ni amb els preus públics; vincular una cosa amb les altres és segurament una manera de comprometre molt seriosament el futur de la incorporació a l’EEES del nostre sistema universitari.
Referències:
[RF] Ramon Folch (Socioecòleg, director general d’ERF, president del Consell Social de la UPC). “L’embolic de Bolonya”. El Periódico de Catalunya, 05/12/2007, p. 7.
[JC] Joaquim Coello Brufau (Enginyer). “La universitat, aquesta gran oportunitat”. El Punt (Barcelona), 10/12/2007, p. 14.
[FM] Francisco Michavila.(Catedrático y director de la Cátedra Unesco de Gestión y Política Universitaria de la Universidad Politécnica de Madrid). “Larga caminata universitaria”. El País, edición nacional, 10/12/2007, p. 47
[CE] Círculo de Empresarios. Una Universidad al servicio de la sociedad. Madrid, 18/12/2007, 65 pp.
[1] “Hi ha en aquestes qüestions la necessitat de mirar lluny, a l’objectiu final, i ser en això intransigent i idealista. Només així la paciència i la constància en la demanda de la reforma faran que la teòrica utopia de la solució final es vagi assumint de mica en mica i el que és un somni es converteixi lentament en una necessitat compartida per la universitat i per la societat, i que esdevingui factible” [JC]
[2] “Es el momento actual el punto de llegada o es el punto de partida de un proceso de cambio mucho más profundo?” [FM]
[3] Totes les negretes que figuren a [CE] són del text original.
[4] La Gaceta de los Negocios, 19/12/2007.
[5] La búsqueda de la excelencia llega a las universidades, Expansión, 01/12/2007, p. 40.
[6] Declaracions del rector de la Universitat de Barcelona, Màrius Rubiralta, recollides a Ibercampus.es, 21/11/2007.
[7] Nota de premsa emesa pel Departament d’Innovació, Universitats i Empresa sobre la conferència “Catalunya, punt d’atracció de talent de la Mediterrània”, pronunciada pel conseller Huguet en el Cercle d’Economia el 10/01/2008.
[8] En el document CE s’utilitza el terme “taxa” per referir-se al que, més pròpiament, es denomina “preu públic”.
[9] El conseller Josep Huguet en el Cercle d’Economia. Expansión Cataluña, 11/01/2008, p. 7.
Accés als documents [RF], [JC], [FM] i [CE].
