UpiC

La UPC, a diferència del que han fet moltes altres universitats, no ha convocat concursos d’accés de personal acreditat a places dels cossos docents (TU i CU) tot i el temps transcorregut des que, el juliol del 2008,  van començar a rebre’s les acreditacions.

Aquest fet va motivar que en el Claustre del 27 de novembre de 2008 es presentés una moció que instava el Consell de Direcció a presentar als òrgans competents una convocatòria de places abans que finalitzés l’any 2008. El rector va proposar, i els membres del Claustre que signaven la moció varen acceptar,  que el termini fos el final del primer trimestre de 2009, la qual cosa va permetre aprovar la proposta per consentiment.

Tanmateix, som al mes de juny i no s’ha aprovat la convocatòria esmentada, que a hores d’ara no sembla que pugui tirar endavant abans de setembre.

Aquest fet ens sembla extremadament greu i preocupant.

Per una banda, perquè l’incompliment dels acords dels òrgans col·legiats deteriora la confiança de la comunitat universitària en el sistema de govern de la institució.

Encara més perquè la manca de convocatòria ajorna injustament l’estabilització o la promoció de persones que se n’han fet mereixedores, algunes de les quals tenen contractes temporals que vencen el propvinent 31 d’agost. Pot semblar inconcebible, però no és inversemblant, que aquestes persones puguin trobar-se, a l’inici del proper curs 2009-2010, sense contracte vigent. Això també seria nociu per a la Universitat que, com es diu tantes vegades, té el seu actiu més important en les persones.

Encara són a temps de reaccionar els òrgans personals i col·legiats i les organitzacions que se n’haurien d’ocupar?

Font: Font: Eurostat (Servei d’Estadística de la Unió Europea)

CONSTRUIR EL FUTURO DE LA UNIVERSIDAD PÚBLICA

Propuestas para una universidad al servicio de toda al sociedad

JUP 2009 – Madrid, 1 de Junio 2009

http://www.jornadauniversidadpublica.org/

Presentación

Desde hace algún tiempo proliferan intervenciones, numerosas pero relativamente aisladas, que denuncian propuestas de mercantilización de la universidad pública y el reduccionismo de algunos planteamientos sobre la metodología docente en la enseñanza superior. Conviene, para que sean más eficaces, poner en común estas posiciones y promover el debate en torno a ellas.

Como resultado de tales iniciativas y, sin duda, del movimiento estudiantil, la presión de la campaña desatada en los medios de comunicación (especialmente, los económicos) tras la aparición del informe del Círculo de Empresarios en diciembre de 2007 ha disminuido perceptiblemente, algunos de sus agentes más activos se han retirado provisionalmente del escenario y ciertos discursos se han matizado, atenuado o modificado (por ejemplo, la necesidad de aumentar y mejorar el sistema de becas ha ido ganando terreno a la apología de los préstamos). Es oportuno, por consiguiente, seguir interviniendo.

A lo largo de este debate, la mayor parte de las intervenciones favorables a la universidad pública se han planteado en términos predominantemente defensivos. Ahora es necesario formular propuestas para el futuro. Dichas propuestas deben partir de un análisis de la situación de la universidad pública española. Por mucho que ésta haya mejorado en los últimos treinta años (cosa no especialmente difícil, dada la situación de partida) es imprescindible reconocer las flaquezas del sistema (tales como la duración real de los estudios, las altas tasas de abandono, la laxitud en cuanto a las obligaciones docentes y de investigación de un sector del profesorado o las dificultades en los procesos de gobierno). La crítica de la universidad por la universidad misma es condición necesaria para que las propuestas que de ella surjan sean creíbles y practicables.

En este contexto, la Jornada se plantea como un lugar de encuentro y de puesta en común de reflexiones, análisis y propuestas de las personas que se han manifestado a favor de una universidad pública renovada, al servicio de toda la sociedad; como una aportación de elementos para construir su futuro.

• Sobre els fets del 18 de març a Barcelona
• L’estructura de la UPC: el cas dels departaments
• No t’ho perdis
• Una dada val més que mil imatges

Publiquem aquest butlletí quatre dies després de la desmesurada actuació policial arran del desallotjament del col·lectiu que ocupava part de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona.

No correspon a UpiC opinar sobre el vessant estrictament polític dels fets del 18 de març. Sí, però, després d’expressar, abans que res, la nostra solidaritat amb les persones que foren agredides i lesionades en el curs de la jornada, proposar uns elements de reflexió sobre les accions i les omissions que han contribuït a configurar l’entorn en què han tingut lloc els fets.

La implantació de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES) a Espanya era una ocasió per activar el debat sobre l’activitat docent a la universitat i per renovar-ne aspectes substancials, alhora que s’harmonitzava el sistema amb els dels altres estats europeus.

Irresponsablement, organismes i persones vinculades a interessos privats decidiren aprofitar la circumstància per intensificar la pressió ideològica a favor de la mercantilització de la universitat (apujades dels preus de matrícula, crèdits, banalització dels títols i dels continguts, govern de la universitat hegemonitzat per les empreses), sota el pretext que així ho exigia la declaració de Bolonya, i alhora per dur a terme una campanya sense precedents de desprestigi de la universitat pública (vegeu el butlletí 65). Simultàniament, d’altres grups i persones atribuïen a la declaració de Bolonya i atorgaven valor universal a les seves idees particulars sobre metodologies docents o sobre la incompatibilitat entre l’estudi i el treball. Els trets socialment positius de l’EEES i les indicacions nombroses sobre la participació de la comunitat universitària en la seva implantació, presents sobretot en les declaracions posteriors a la de Bolonya, s’han omès sistemàticament.

Moltes persones i institucions que tenien l’obligació de defensar la universitat pública la declinaren passivament i, fins i tot, en alguns casos contribuïren a reforçar el discurs que l’atacava. La configuració del nou Ministeri de Ciència i Innovació i la d’algunes conselleries autonòmiques tampoc no va ajudar a dissipar els recels originats. Com no ho han fet, així mateix, els vaivens, les vacil·lacions i alguns desencerts legislatius que la universitat pateix d’uns anys ençà.

D’aquesta manera, molts sectors de la comunitat universitària han acabat identificant els objectius del procés de Bolonya amb els de la campanya per la mercantilització de la universitat i, per tant, el debat ha quedat viciat.

Davant l’ocupació durant gairebé quatre mesos d’un espai públic, com és l’edifici de la plaça Universitat –i també d’altres instal·lacions universitàries, durant períodes molt més breus–, les institucions acadèmiques i polítiques no han trobat, en general, la combinació de diàleg i d’autoritat que donés sortida a la situació. De tot això n’ha resultat, creiem, un deteriorament del prestigi del sistema universitari públic i de la convivència i la qualitat del diàleg entre sectors de la comunitat universitària.

Ara és imprescindible una reflexió de totes les parts implicades per tal de soldar les fractures que s’hagin produït en la comunitat universitària. I perquè govern , autoritats acadèmiques i comunitat universitària intentem, a partir de la renúncia expressa a imposar sota el pretext de l’EEES mesures que li són alienes, aprofitar l’ocasió del canvi per millorar el sistema universitari públic. Per dissenyar un mapa de títols coherent i eficient, per renovar els plans d’estudis, els objectius i el contingut de les assignatures i la metodologia docent, en relació amb aquests objectius i continguts. Potser encara hi som a temps.

Comissió Permanent d’UpiC

Fins a l’entrada en vigor de la Ley Orgánica 4/2007 de 12 de abril por la que se modifica la Ley Orgánica 6/2001, de Universidades, (LOMLOU), la creació, modificació i supressió de departaments universitaris estava regulada per un reial decret. La LOMLOU, en canvi, les estableix com a competència de les universitats. Així doncs, a partir de la LRU els departaments es varen articular sobre les anomenades àrees de coneixement, amb un nombre mínim de membres del PDI funcionari a temps complet. Actualment, aquestes condicions han desaparegut completament. A més, els canvis legislatius han atorgat rang estructural als grups de recerca i han modificat les funcions dels departaments que actualment, són les que s’estableixen a l’article 9 de la LOMLOU. A l’enllaç següent hi trobareu la normativa en relació amb els departaments.
D’una altra banda, en el “Llibre Blanc de la Universitat de Catalunya” es diu (p. 138) que “la Universitat s’ha de plantejar si la divisió en departaments és apropiada des d’un punt de vista intel·lectual, pedagògic i administratiu” i que “les estructures de recerca i la seva creació, han de poder quedar fora de l’àmbit decisori dels departaments”.
Cal tenir en compte, també, que el rector s’hi va referir a la reunió del Claustre Universitari de 2007 i que, a la inauguració del curs 2008-2009, va dir que calia “repensar l’estructura de tots els Campus i de les Escoles i Facultats en general”. Recentment, una proposta de creació de tres departaments nous va ser inclosa a (i retirada de) l’ordre del dia de la reunió del Consell de Govern de la UPC del dia 17 de desembre de 2008 (vegeu Butlletí UpiC, número 73); en aquesta reunió es va anunciar que el tema seria tractat en la reunió del Claustre Universitari prevista per al mes de maig de 2009.

UpiC, com associació que promou a la UPC el debat i la reflexió sobre temes de política universitària, creu que el tema és prou important com per merèixer una atenció molt especial i que s’hauria d’anar cap a una proposta global, basada en criteris generals, en el marc d’un consens el més ampli possible. Cal saber què n’opina la comunitat universitària de la UPC. Per tal de promoure aquest debat i com ja vam anunciar en un butlletí anterior, s’ha elaborat un qüestionari amb tres preguntes i s’ha enviat a algunes persones del col·lectiu del PDI de la UPC. Us oferim tot seguit les respostes que hem rebut, dels professors (ordenats alfabèticament per cognoms) Josep Díaz, Miguel Ángel Lagunas, Joseba Quevedo i Joan Lluís Zamora. Des d’UpiC els agraïm ben sincerament el temps i l’esforç que han dedicat a contestar el qüestionari i, igualment, volem mostrar el nostre reconeixement a les persones que, per diversos motius, no ho han pogut fer.

Respostes del professor Josep Díaz

Qüestió 1: Quines funcions creieu que haurien de tenir els departaments universitaris?
La majoria de les universitats amb gran prestigi científic i acadèmic estan organitzades en centres (amb altres noms: division, school, etc.) que s’encarreguen de la part de gestió dels ensenyaments de grau (el doctorat té la seva pròpia mecànica) i el PDI sol estar organitzat o bé en departaments o bé en laboratoris o grups de recerca.
Malauradament, al sistema espanyol, aquesta estructuració de les universitats no ha acabat de funcionar i les dues darreres reformes universitàries no clarifiquen el paper dels departaments.

Qüestió 2: Quina anàlisi feu de l’estructuració actual de la UPC en departaments?
En general ha estat positiva. Un aspecte difícil ha sigut la departamentalització inter-campus, ja que en alguns casos ha fet lent l’establiment d’equips potents de recerca fora dels campus de Barcelona. D’altra banda, exemples com el de la FME hauria de ser un indicador dels avantatges de tenir centres i departaments separats.

Qüestió 3: En cas que sigueu partidari d’una reestructuració dels departaments de la UPC, amb quins criteris creieu que s’hauria de dur a terme aquesta reestructuració?
Primer crec que la reestructuració no únicament hauria d’afectar els departaments. Semblaria molt estrany tenir dos centres, un a 100 metres de l’altre, oferint la mateixa titulació.
Respecte al tema concret dels departaments, com ja he dit abans, seria bo tenir una departamentalització per campus. Però s’hauria d’anar més lluny i portar més endavant la descentralització dels diferents campus de la UPC.
En qualsevol cas, és imprescindible que qualsevol modificació sigui conseqüència de criteris estrictament acadèmics o de millor gestió dels diners públics.
Josep Díaz és director del departament de Llenguatges i Sistemes Informàtics

Respostes del professor Miguel Ángel Lagunas

Qüestió 1: Quines funcions creieu que haurien de tenir els departaments universitaris?
La concepción que tuve del tema en el año 85 era disponer de agrupaciones más naturales del profesorado, creándose en torno a objetivos de formación e investigación similares, más allá del lugar o foro donde se desarrollaba su actividad académica. También veía a los departamentos como la fuente de recursos de medios y conocimientos, como punto de partida y condición necesaria a la revisión de currículums docentes tanto de pre-grado como de postgrado. El listado de capacidades y oferta nacería en los departamentos; y los directores de centros docentes programarían y canalizarían esa oferta, con toda la responsabilidad y capacidad de decisión, hacia el estudiante. Correspondía así la valoración docente a dichos directores, mientras que la valoración de sus actividades de auto-formación, investigación y desarrollo corresponderían a las autoridades de la universidad, que desarrollarían esta faceta ex-novo para la nueva estructura. También y muy importante, la nueva estructura dependía fuertemente de una auténtica descentralización y/o dotación de recursos técnicos, administrativos y también de espacio para la actividad no-docente, de los nuevos departamentos, que tendrían que llevar directamente su política de personal y la estructuración de todas sus actividades de investigación y desarrollo. La descentralización mencionada conllevaba una re-estructuración del vicerrectorado de investigación y sus competencias de entonces, que afectaban a tercer ciclo, centro de transferencia de tecnología y dotaciones de infraestructura de investigación y desarrollo.
Pero de todo ello lo fundamental era crear entidades en las que la personas tuviesen objetivos lo más similares posibles en términos de capacidades formativas y de competencia en i+d, más las necesarias medidas de acompañamiento para hacerlas posibles y que he mencionado.

Qüestió 2: Quina anàlisi feu de l’estructuració actual de la UPC en departaments?
Creo que la situación actual es obvio que se desvía del diseño y que los actuales departamentos son una mera sociedad de intereses, que no de objetivos comunes, en el mejor de los casos y con excepciones que me constan. Su tamaño es demasiado grande y me atrevería a decir que ingobernables no solo por su tamaño pero sí en gran medida por esta razón. En muchos foros extranjeros, por mesura, se acostumbra a decir el tamaño del grupo de investigación antes que el del departamento, pues conceptualmente nuestros tamaños desbordan la imaginación de cualquier profesor de las universidades que admiramos.
De las posiciones académicas, la de director de departamento es la situada en medio de todo lo conflictivo o por resolver. El director es el responsable de todo, pero sus recursos son escasísimos comparados con los que se dispone en cualquier otra posición universitaria. Esto vuelca más a la persona a configurar su posición en un mero gestor a efectos internos y creador de aventuras en lo externo. La compensación a un buen trabajo es casi imposible de ser compartida por todos los miembros de su departamento, dada su variedad y número, que imposibilitan la concreción de objetivos.
Son demasiado grandes para el compromiso funciones/recursos. Y si los recursos no van a aumentar, lo más pragmático sería su redefinición en unidades más pequeñas y, de manera imprescindible, con objetivos similares en docencia e investigación.

Qüestió 3: En cas que sigueu partidari d’una reestructuració dels departaments de la UPC, amb quins criteris creieu que s’hauria de dur a terme aquesta reestructuració?
Creo que es absolutamente necesario abordar una re-estructuración, pero creo que es un error pensarla solamente desde la óptica departamental. Como hemos visto, el ser el tejido más sensible no quiere decir que sea el primero que se debe abordar. Creo que es la propia universidad, la que necesita una reestructuración más acorde a su tamaño y diversidad, antes que la estructura departamental. Reestructuración en el día a día, tanto en política universitaria, administrativamente, gestión de infraestructuras, arquitecturas sobre las que se desarrolla la vida profesional del profesor, planificación docente, servicios, etc. Se han de acercar más los foros de decisión al personal. Por su tamaño, la UPC actual es como tres universidades juntas y con la estructura de una sola. Sin remodelación y un diseño adecuado, se hará cada vez más grande, alejada y costosa. A nivel de ejemplo, los representantes en órganos de gobierno son cada vez más desconocedores de las personas y problemas a los que afectan sus decisiones, lo que dificulta su labor y decrece y merma el atractivo que necesariamente debería tener su participación en dichos órganos de gobierno.
Miguel Ángel Lagunas és director del Centre Tecnològic de Telecomunicacions de Catalunya i professor del departament de Teoria del Senyal i Comunicacions

Respostes del professor Joseba Quevedo

Qüestió 1: Quines funcions creieu que haurien de tenir els departaments universitaris?
Per mi, les principals funcions dels departaments són la selecció i formació del nou professorat, el suport i la vigilància perquè tot el professorat faci una docència de qualitat, el suport perquè el professorat s’impliqui en temes de recerca i d’innovació tecnològica, estigui organitzada a dins o fora del departament, ja que repercutirà positivament en la docència i en la seva carrera acadèmica, que cal impulsar des dels departaments. I liderar des dels departaments l’existència de programes de doctorat de qualitat que permeti acabar el tercer cicle de la formació universitària amb la màxima qualitat.

Qüestió 2: Quina anàlisi feu de l’estructuració actual de la UPC en departaments?
En general, els departaments crec que gestionen bé la selecció del nou professorat; deixen la seva formació en mans del propi interessat; i el suport i vigilància de la tasca docent del professorat són baixos, amb poca coordinació docent. En general, els departaments lideren bons programes de doctorat (i màsters de recerca), amb excepcions, i bona part dels grups de recerca (crec que la meitat) estan formats exclusivament pe membres d’un departament. Però en general, no tenen resolt el tema territorial i, quan un departament té diverses seccions departamentals de tipus territorial, les interaccions són pràcticament nul·les entre elles, en el millor dels casos, o es creen descompensacions de dedicació docent per manca d’una mobilitat efectiva del professorat.

Qüestió 3: En cas que sigueu partidari d’una reestructuració dels departaments de la UPC, amb quins criteris creieu que s’hauria de dur a terme aquesta reestructuració?
Després de 20 anys, sóc molt partidari de fer una reestructuració dels departaments a la UPC per millorar les seves funcions, tenint en compte els següents criteris:

• Agrupacions de seccions departamentals, que tinguin temàtica similar o complementària, en un mateix Campus Territorial.
• Creació de nous departaments en temàtiques emergents.
• Reconducció / agrupament / modificació dels departaments que tinguin àrees de coneixement amb pocs estudiants o futur poc clar.

I, fins i tot, aquest procés de reestructuració departamental a la UPC hauria de servir als departaments que no canviïn de temàtica i composició perquè, amb valentia, trobin solucions als problemes enquistats (formació de professorat, vigilància de la docència impartida pel professorat, coordinació docent, mobilitat territorial, …)
Joseba Quevedo és delegat del rector al Campus de Terrassa i professor del departament d’Enginyeria de Sistemes, Automàtica i Informàtica Industrial

Respostes del professor Joan Lluís Zamora

Qüestió 1: Quines funcions creieu que haurien de tenir els departaments universitaris?
Els departaments són el motor (ocult, fosc, sorollós) de la universitat i els grans fornidors de tot el que en ella es cou: la docència, la recerca i la transferència de tecnologia. Per a mi, els centres són uns magnífics punts de venda i atenció al client, en els quals tota la força dels departaments s’incardina per prestar el millor servei. No crec, ara per ara, que se n’hagi de modificar les funcions actuals.
Qüestió 2: Quina anàlisi feu de l’estructuració actual de la UPC en departaments?
La UPC és una universitat singular per la seva dispersió geogràfica, que complica la coordinació entre fornidors (departaments) i punts de servei (escoles). És probable que el nombre de departaments hagi d’augmentar en certes àrees i reduir-se en altres. No veig en cap cas una estructuració de la UPC per Escoles perquè acabaríem per ser una federació d’arxipèlags: les escoles són estanques entre si.

Qüestió 3: En cas que sigueu partidari d’una reestructuració dels departaments de la UPC, amb quins criteris creieu que s’hauria de dur a terme aquesta reestructuració?
Aquesta decisió seria competència d’una nova estructura que hauríem de crear: els àmbits temàtics o divisions. Aquests serien espais de presa de decisions on escoles i departaments es posarien d’acord , colze a colze, en els temes de cada àrea (arquitectura, civil, TIC, agronomia, aeronàutica, etc). Es prefigura doncs una agrupació dels departaments en holdings o federacions. Potser els departaments passarien a ser holdings i les actuals seccions a ser departaments. Cal doncs vertebrar-nos i orientar-nos a la societat per àmbits.

Joan Lluís Zamora és director del departament de Construccions Arquitectòniques I i vicepresident del Consell de Departaments de la UPC