UpiC

Hi ha molts mons, però tots són a Bolonya

En su opinión, “otro error rotundo” de los críticos “es afirmar que no va a ser posible compatibilizar el trabajo y el estudio, cuando, precisamente, la compatibilización es uno de los principales objetivos de la reforma”.
Intervenció de Felipe Pétriz (Director General de Universidades del MICINN) a la Universitat de les Illes Balears. Font: Ibercampus, 13/03/2009

[...] el Gobierno tiene que hacer “un especial énfasis” a la hora de comunicar “las bonanzas” que tiene este plan.
“La paradoja es que Bolonia uno de los aspectos que contempla con más fuerza es el aspecto social de la universidad, las becas, el aspecto igualitario, el poder compatibilizar el estudio con el trabajo”, concluyó.
Declaracions de la ministra Cristina Garmendia a la Cadena SER. Font: Ibercampus, 13/03/2009.

¿Serán más caros los másteres?
No, en absoluto. Ahora hay másteres oficiales a precio público. Antes eran sólo privados y caros.
¿Qué es el Proceso de Bolonia y en qué afecta a los estudiantes? Anunci publicat pel Ministerio de Ciencia e Innovación, La Vanguardia, 09/03/2009, p. 25.

Preus per la prestació d’ensenyaments conduents a l’obtenció de títols oficials de grau (adaptats a l’Espai Europeu d’Educació Superior): [...] entre 13’25 i 21’30 euros el crèdit, segons el grau d’experimentalitat.
Preus per la prestació d’ensenyaments conduents a l’obtenció de títols oficials de postgrau (adaptats a l’Espai Europeu d’Educació Superior): [...] Màsters universitaris oficials: entre 16’01 i 29’88 euros el crèdit, segons el grau d’experimentalitat, excepte els Màsters universitaris oficials de la UAB en gestió aeronàutica (55 euros per crèdit) i en gestió dels recursos humans en les organitzacions (52euros per crèdit).
DECRET 150/2008, de 29 de juliol, pel qual es fixen els preus dels serveis acadèmics a les universitats públiques de Catalunya per al curs 2008-2009. DOG 5185 de 31/07/08, p. 59809-59810.

[…] el conseller Josep Huguet reiteró que el proceso es imparable y advirtió que si la universidad no se adapta al proceso “vendrá la privatización de verdad”
Nuevos encierros en Madrid y Barcelona contra Bolonia. La Vanguardia, 12/03/09, p. 25

Font: Butlletí UPC

Fonts: Per al pressupost: partida 228.30 dels Pressupostos de la UPC (Butlletí UPC); per a l’evolució de l’IPC: INE

Sumari

• Com es prenen les decisions?
• “Visió UPC 2020”: Procés de reflexió i consens?
• Els contes de la universitat: conte número 3
• Reflexions sobre la possible reestructuració dels Departaments de la UPC
• Una dada val més que mil imatges
• No t’ho perdis

En poc temps s’han produït dos fets preocupants.

El primer, tal com es va exposar en el Claustre del 27 de novembre proppassat, la signatura, per part del rector, d’un conveni que el mateix rector va denunciar posteriorment en fer-se’n palesa, arran d’intervencions en el Consell de Govern, la il·legalitat [enllaç, pàgines 4 a 7].

El segon, a què es va referir el rector en el Consell de Govern del 17 de desembre [enllaç] que la UPC sigui “una de les universitats més perjudicades” pels “nous protocols per unificar els plans d’estudis d’una mateixa titulació” (és a dir, s’han elaborat memòries de plans d’estudis sense tenir en compte aquests protocols i, en conseqüència, s’han de refer).

Atès que la nostra universitat disposa, des de fa molt temps, de personal tècnic perfectament qualificat i dedicat, és sorprenent que s’hagin comès dos errors d’aquesta magnitud. Deu ser que no s’ha demanat l’assessorament adequat. Potser la clau la va donar la intervenció en el Claustre d’un representant del PAS sobre el divorci entre el Consell de Direcció, gerència i el personal d’administració i serveis?

El rector va anunciar al darrer Claustre que, durant els primers mesos del 2009, la UPC obriria un procés de reflexió i consens, al final del qual es podria disposar d’unes grans línies de futur, que orientarien les decisions programàtiques que es prenguessin a través de plans estratègics institucionals, sectorials o de les unitats. Aquest procés, sota el títol UPC 2020, culminaria amb un debat en un Claustre extraordinari, el maig vinent. Es tracta d’una proposta encomiable i ambiciosa, i el Claustre Universitari i el Consell de Govern són els òrgans idonis per canalitzar-lo.

Perquè un esforç d’aquesta magnitud sigui eficaç cal una definició clara i adequada del procés i dels objectius.

Quant als objectius, el Claustre no pot definir un programa de govern, perquè no li correspon i perquè no tindria sentit fer-ho a deu mesos de les eleccions de rector o rectora, en què, cada quatre anys, la comunitat universitària opta per un programa entre els que se li proposen. Cal tenir en compte, per cert, que hi ha d’haver tres eleccions a rector o rectora, entre el Claustre de maig de 2009 i el 2020.

Quant al procés, el rector ha decidit encarregar-lo a la CUDU (Càtedra UNESCO de Direcció Universitària), la qual s’ha dirigit a les direccions de les unitats bàsiques per demanar-les que li facin arribar “llistes de persones que puguin fer aportacions interessants”, persones que haurien de ser “proactives i participatives i que tinguin capacitat de fer propostes innovadores”. A partir dels noms suggerits, la CUDU triarà quines persones formen part dels diversos grups de treball, que ella mateixa ha decidit constituir entorn de temes “cabdals”: “el model d’aprenentatge”, “el model de recerca i innovació”, “l’estructura organitzativa”, “la governança”, “el finançament” i “el compromís social”.

No és adequat que el rector encarregui el procés. Ni tan sols a una entitat com la CUDU, la qual té un prestigi reconegut però no és un òrgan de representació ni de consulta ni té ni ha pretès mai tenir la funció de definir la política de la Universitat.

No neguem la necessitat de preparar els debats a partir de treballs previs fets per grups reduïts, ni la conveniència de disposar del suport de tècnics per dur-ho a terme; però el procés que es proposa, lluny de fomentar la participació, la restringeix a aquelles persones que la CUDU (o el rector?) determini entre aquelles que proposin les direccions de les unitats. En queda al marge tot el sistema d’òrgans de representació i consulta, que permet la participació de tota la comunitat, i el mateix Claustre, que té a la vora de tres-cents membres.

El Claustre Universitari ha d’estar implicat en el procés des del principi, perquè altrament serà difícil que assumeixi les propostes que se li presentin. En un debat d’aquesta envergadura, si hi ha d’haver participació àmplia i consens, s’ha d’activar tota l’estructura d’òrgans de govern i de representació: Consells de Centres Docents, de Departaments i d’Instituts, juntes i consells de les unitats bàsiques.

Capítol 1

Hi havia una vegada un país on la universitat, durant anys i panys, va ser una institució estrictament docent on el professorat estava organitzat de forma molt jeràrquica, al voltant de càtedres unipersonals i aïllades.

Capítol 2

Va passar molt de temps, i un dia va aparèixer un ministre transformador que va considerar que calia fomentar una forma de treball moderna, en grup, que estimulés la recerca i el debat. Per això, va promoure una llei que, entre d’altres moltes coses, va acabar amb les càtedres i va crear els departaments, que s’articulaven en funció d’un concepte molt més ampli: les àrees de coneixement.

Superat l’enrenou de la creació dels departaments (el qual mereixeria, per si sol, un altre conte), es van generar col·laboracions noves, fins aleshores impensables, i el professorat es va anar convertint en personal docent i investigador. Havia nascut una altra universitat, de la qual s’anirien descobrint amb el temps els defectes i les virtuts.

Capítol 3

Vint anys més tard, alguns dels elements que en el seu moment havien estat trencadors, les àrees de coneixement, per exemple, havien esdevingut noves cotilles que produïen una subdivisió del PDI una mica encasellada, probablement antiquada, que dificultava que els departaments universitaris s’adaptessin al treball interdisciplinar, a les noves dimensions de la universitat o a la seva organització territorial.

Així doncs, un reguitzell de noves ministres van estar totes d’acord que les àrees de coneixement eren obsoletes i van promoure unes lleis que, de facto, les van fer desaparèixer.

Les universitats podien organitzar els seus departaments com volguessin. Això obria unes possibilitats noves.

Capítol 4

En aquell temps, hi havia una universitat que tenia 40 departaments, estructurats bàsicament -tot i que amb matisos- segons àrees de coneixement.

Els responsables d’aquella universitat, a la llum dels canvis legislatius, van decidir que havia arribat el moment de canviar algunes coses. Sense encomanar-se a ningú, van pensar que podien anar fent canvis localment, sense una estratègia global.

A més, els responsables de la universitat van entendre que alguns dels canvis locals que volien fer podrien generar certa -i no poca- oposició per part del departament afectat, i van decidir que la millor manera d’evitar-ho era aprovar la seva proposta sense ni tan sols informar-ne el departament en qüestió.

Però, a la reunió on van presentar aquesta proposta es van trobar amb més rebuig del previst: van haver de fer marxa enrere i retirar-la, si més no provisionalment.

Capítol 5

Aquesta història encara no ha acabat. Trieu, doncs, el final que considereu més probable:

1) Els responsables de la universitat van retirar la proposta perquè havien entès que un element tan important com l’estructura departamental no es podia modificar a base de pedaços, i es van proposar fer un plantejament global, que dotés la universitat d’una estructura departamental útil i duradora.

2) Els responsables de la universitat van retirar la proposta perquè havien entès que un element tan important com l’estructura departamental no es podia modificar sense un debat calmat i profund al si dels òrgans col·legiats de tots els nivells, que portés a una decisió ben debatuda i analitzada, consensuada, que dotés la universitat d’una estructura departamental útil i duradora.

3) Cap dels anteriors.