Aquest és un resum dels temes tractats:
Evolució de la universitat espanyola a les darreres dècades
La universitat en aquestes darreres dècades ha progressat molt:
- Accés: en la quantitat d’estudiants, i en l’equitat de l’accés.
- Recerca: en quantitat i en nombre de cites, que és un indicador de qualitat.
- Docència: la seva qualitat mai no l’ha mesurada ningú, no se sap quants i quins estudiants aprenen ni què aprenen.
En el context de prosperitat econòmica que ha caracteritzat la segona meitat del segle XX, s’han produït dos esdeveniments crucials: la incorporació de la dona al treball i la participació social i l’extensió de l’accés a l’estudi i, en particular, a la universitat. (J. Tugores)
En tot cas, existeix una tensió en el si de la universitat entre la funció docent i la funció de recerca. Globalment, les dues funcions estan indissolublement lligades, però al nivell individual de cada professor, les dues funcions poden no tenir res a veure. Aquesta és una qüestió que no s’està abordant. És possible que sigui convenient segregar les dues funcions, si més no, a la major part d’universitats. (J. Carabaña)
El paper de la universitat com a servei públic
Perquè la universitat és un servei públic i convé que ho segueixi sent?
- Perquè en invertir en ensenyament universitari s’obté un augment de la productivitat i l’eficiència que beneficia el conjunt del país.
- Perquè, en front a la universitat privada, la universitat pública significa la garantia d’un accés més democràtic als estudis universitaris i, per tant, més equitat, cohesió i mobilitat social.
Tanmateix, cal matisar aquesta millora: Espanya és un país on es donen grans desigualtats socials. Aquesta situació està molt vinculada amb la manca de formació professional qualificada, la qual cosa comporta una polarització entre les persones amb estudis universitaris i les que no en tenen. En aquest sentit, doncs, la universitat a Espanya té més una funció elitista que de servei públic. (A. Recio)
Els perills del model cap al que estem caminant
Mercantilització o parasitisme
El canvi que s’està produint, això que anomenem mercantilització, es caracteritza per un gran parasitisme del sistema públic per part del mercat. La privatització, en realitat, consisteix a posar la universitat pública al servei del mercat. És el mateix fenomen que passa amb les grans empreses espanyoles: tret de les empreses públiques privatitzades (Telefònica, n’és un exemple prototípic), les grans empreses (ACS, etc.) parasiten l’administració: netegen els carrers de les nostres ciutats, construeixen carreteres, gestionen aeroports, etc. (A. Recio)
Recerca i interessos privats
Tanmateix, en el cas de la recerca, la convivència d’una orientació de servei públic amb una de servei privat és més raonable (J. Carabaña).
La recerca també hauria de ser pública: perquè això permet fer recerca sense el biaix dels interessos comercials i perquè amb diners públics no s’haurien de generar patents privades. (A. Recio)
Competència
Hi ha diverses fonts de descontentament (comparació amb les universitats d’elit, rankings, etc.), que estan empenyent-nos cap a una solució competitiva. La competència s’està venent com la resposta neoliberal per a tot, i també per a la universitat. En lloc de plantejar l’ensenyament com un servei públic, es planteja una orientació final mercantilitzadora dels estudiants, de l’avaluació de la universitat, etc. (J. Carabaña)
Recerca i competència
La cultura dominant a la universitat és la d’elit competitiva per als recursos i el prestigi personal. Això no és bo per a la recerca. La recerca hauria de ser una tasca col·laborativa i no competitiva. Cal construir una cultura més col·lectiva i social entre el professorat universitari. (A. Recio)
Avaluació i cultura universitària
En aquest sentit, és molt negativa la cultura avaluadora que s’està imposant, on l’avaluació no la fan els experts en la matèria de què es tracti, i per això es fa mitjançant paràmetres, i de forma fragmentada. Aquesta forma d’avaluació està pervertint els fonaments morals de l’exercici de la professió. Els incentius estan substituint els sentiments morals, sense els quals l’avaluació per iguals no funciona. Avaluar per indicadors que, a més, no són els adequats (ningú no avalua l’actuació docent d’un professor anant a escoltar les seves classes, sinó per indicis i prestacions concretes que poden ser erronis), genera corrupció i porta a la perversió dels objectius. (J. Carabaña)
Elitisme
La universitat pública segueix sent necessària avui, quan assistim a la “rebel·lió de les elits” contra el seu procés democratitzador. Aquesta rebel·lió està orientant tots els processos socials cap a un model en el qual les decisions estan en mans d’unes elits globals i es pretén que a cada país hi hagi un grup de simples gestors sense capacitat per a pensar ni dur a terme un model diferent. En particular, també la universitat es vol orientar en aquesta direcció. Però, al contrari, cal que la universitat segueixi formant els professionals que donen vida al teixit econòmic real (que no és el de les grans corporacions), capaços de prendre decisions, de generar noves idees, etc. (J. Tugores)
Excel·lència versus qualitat
La persecució de l’excel·lència com objectiu és conceptualment elitista i comporta la fragmentació del sistema. En aquest sentit, l’excel·lència no té per objectiu la millora de la qualitat. (J. Tugores)
Fragmentació
Estem davant un perill de fragmentació, a causa de les contradiccions entre dos objectius diferents: l’excel·lència i la universalitat. De fet, aquesta polarització ja s’està manifestant, si més no en perfils i situacions molt diferents entre el professorat, universitats de primera i de segona, estratificació de l’estudiantat que estudia una carrera o una altra en funció del seu origen social,… Amb les retallades, aquesta polarització pot augmentar, a causa de l’augment del copagament i també pel retorn de la massificació a les aules. (J. Calero)
Cal mantenir el paper de servei públic
No ens podem permetre la deriva mercantilista de la universitat pública perquè:
- La inversió en capital humà dóna resultats a llarg termini.
- Els joves investigadors estan marxant del país.
- La meritocràcia, per imperfecta que sigui, és socialment desitjable.
- I, sobretot, perquè ens hem de preguntar quin tipus de societat volem, i si creiem en la cohesió social i l’equitat, i en donar a les persones possibilitats de progressió professional.
